“La poesia és tan inútil que acaba resultant imprescindible”

David Yeste, narrador i poeta

La seva feina, des de fa molts anys, és la d’operador de sistemes a la Universitat Autònoma de Barcelona. Però la seva gran afició és escriure. “Vaig començar fent narrativa” i té un parell de novel·les publicades. L’any 2014, arran d’unes lletres que va escriure per la banda de música on tocava, li van proposar fer un poemari i “ja en porto set”. Com que no cantava gens bé i, a les bandes per on va passar, “no em deixaven cantar, inconscientment, vaig pensar, jo no cantaré, però tu cantaràs allò que jo escriuré”. I per això va començar a fer lletres de cançons. Passar de la narrativa a la poesia, assegura, no va suposar un gran canvi. Curiosament, la narrativa l’escriu en català i la poesia en castellà. “No sé el motiu, és com una mena de dicotomia estranya que em passa”, apunta. Té alguns projectes de novel·les, però de moment ho té aparcat. “Una amiga em diu que mai seré novel·lista, perquè m’agrada molt sortir i no tinc la disciplina d’estar cinc o sis hores” escrivint. Assenyala que la novel·la té una part “de picar pedra, més feixuga i com d’oficina” mentre que la poesia, bàsicament, consisteix a “portar un paper i un bolígraf a la butxaca” i també “és una cosa tan inútil que acaba resultant imprescindible” per ell. Quan escriu, intenta “fugir de patrons o esquemes”, assegura. En el seu temps lliure es dedica als bonsais. “És una afició una mica amagada i que em porta pel camí de l’amargura”, comenta. Toca la guitarra quan pot i diu que “tinc la casa plena” de guitarres.