“Potser necessitaríem més d’una vida per aprendre bé l’hapkido”

José Manuel Marín, mestre de taekwondo i hapkido

Ha treballat tota la vida en el sector metal·lúrgic i quan es va plantejar algun esport, es va decantar per les arts marcials, particularment pel taekwondo i l’hapkido, i fa 40 anys que s’hi dedica. “Quan me’n vaig adonar, era cinturó negre i tenia un gimnàs”, assenyala, i es va convertir en professor. D’aquests esports, comenta, “m’atreia la disciplina i el treball en grup, encara que és un entrenament molt personal moltes estones”. El seu últim gimnàs, que encara continua en ferm, és el Cos Olímpic, on ara exerceix d’assessor i també “ajudo en el que faci falta”, diu. Està vinculat a les federacions catalana i espanyola i també té el títol d’àrbitre. Explica que pel gimnàs han passat més de 450 cinturons negres i afirma que “no ha sigut la meva professió, però he viscut per a això”. Afegeix que “és una cosa que fas amb ganes” i lamenta que “avui en dia hi ha molta demanda i oferta i hi ha moltes coses que es posen de moda i que li diuen arts marcials i no ho són”. Reivindica l’hapkido, que és menys conegut que el taekwondo “és més esportiu” perquè és olímpic. “És més minoritari, però és un art marcial més profund, més introspectiu i costa més”, diu sobre l’hapkido. També apunta que, per acabar d’aprendre bé del tot aquesta disciplina, “potser necessitaríem més d’una vida”. Creu que les arts marcials estan molt vives mantenen un alt interès, i aporta que “a Catalunya, només de taekwondo, hi ha més de 160 clubs, que arrosseguen a més de 14.000 persones”.