Quan va llegir la novel·la “El nom de la rosa”, va començar a interessar-se per la història, sobretot la medieval. Tot i que havia pensat a fer Periodisme, va formar-se com a historiador, si bé va començar a decantar-se per l’arxivística després que “un professor que es deia Àngel Rodríguez” el guiés cap a aquest camp. Quan va acabar la carrera, però, es va trobar que els estudis d’arxivística “es van aturar a Catalunya” i va anar a formar-se a Roma durant tres anys, a l’Escola Vaticana.
I quan va tornar, va entrar a fer feines a l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament. Era l’any 2003. “Vaig fer molta documentació electrònica” fins al 2009, quan ja va ser director de l’Arxiu Històric, càrrec que encara exerceix.
“Sempre m’ha interessat que, allò que utilitzem com a font de coneixement, com a font de garantia jurídica, com a font d’informació, sigui autèntic, que no sigui un invent”. “Sempre hi ha hagut invents, d’acord, però ara és un mal que tenim com a democràcia”, lamenta.
Opina que la imatge que es té generalment dels arxius “és un espai més aviat amagat. Molta gent continua encara preguntant-nos si poden venir a consultar qualsevol cosa i els responem que poden venir lliurement a les hores que tinguem oberts i preguntar-nos el que vulguin”.
“Historiadors que treballen en fons originals cada vegada n’hi ha menys, perquè la tendència de l’estudiant és buscar la informació d’una altra manera, o en altres llocs”, assenyala.
