“Haig d’admetre que abans era més de clavells que de roses”

Cleodolinda, princesa

No es va formar com a princesa i va accedir-hi per herència. No era una ocupació que li agradés gaire, ja que de sempre havia somiat en dedicar-se a algun esport d’aventura. “El risc sempre m’ha atret i volia decantar-me per aquest camp”, assenyala. Finalment, per aquelles coses que té la monarquia, es va haver de conformar amb tasques de representació. Diu que li agrada assistir a jocs florals i escoltar els poemes guanyadors, però de la feina que té encomanada no suporta anar als tornejos. “M’avorreixen profundament, i tota aquella parafernàlia em posa malalta”, assegura. Tampoc és gaire partidària de les caceres i altres pràctiques que afecten els animals. “No és plat de bon gust”, apunta. Recorda amb afecte el final feliç de l’incident entre Sant Jordi i el drac. “Em va venir a rescatar de les seves urpes, perquè em va agafar a traïció el maleït drac”, detalla. Tanmateix, no vol pensar en els moments que va passar a una cova on la bestiola la tenia amagada. “Van ser moments molt durs i prefereixo no recordar-ho”, declara compungida. Sí que li agrada fer memòria de quan, de la sang del drac, va sorgir un roser. “Haig d’admetre que abans era més de clavells que de roses, però la visió d’aquelles flors, em va emocionar molt. Va ser inoblidable”, assegura. En els seus moments per al lleure, li agrada molt anar a caminar a la muntanya, però, últimament, diuen que per allà hi passa un drac malèfic, i ara prefereix anar a la piscina reial.