“Tothom volia ser els Beatles, però la realitat és molt dura”

Joan Calvet, músic

El seu instrument preferit era la bateria, però quan ho va dir a casa, el van encaminar cap a la guitarra. “Vaig aprendre a còpia de provar-ho, provar-ho i provar-ho”, explica. Els seus inicis van ser a un grup paral·lel als 16 jutges, que en deien Els Botxins i “fèiem cançons”. Fins que el periodista Josep Maria Francino el va reclamar per fer de cantant d’un grup que volia crear, Els Folls, l’any 1965. I s’hi va apuntar. “Tocàvem pop-rock dels anys seixanta i fèiem cançons pròpies i altres traduïdes dels Beatles, dels Rolling Stones o els Bee Gees”, comenta. Llavors no era fàcil perquè els discos arribaven molt més tard i recorda que “el Francino posava Ràdio Luxemburg i gravava les cançons i ens les passava, A vegades, quan encara no havien arribat aquí, ja les tocàvem”, a la Llibreria l’Àmfora. Tot, sempre, com a aficionats. Amb el temps, es van fusionar amb membres dels Ponis, mantenint-se com a Els Folls si bé, després de la mort de Francino, “estem a l’expectativa de què fem”. Reconeix que li hauria agradat viure de la música i assegura que “als anys seixanta i setanta, tothom volia ser els Beatles, però la realitat és molt dura”. Tota aquesta experiència, diu, “omple molt i ens ho hem passat bé”. Professionalment, es va formar com a enginyer químic i ha treballat al sector farmacèutic. Va fer un llibre de poemes, que porta per títol “Les hores amargues, la cendra dels dies”. “Anava escrivint notetes” i el seu fill, filòleg, el va animar a publicar-lo. “T’ha de venir de gust”, diu.