“Quan domines un ofici, no has de tenir por de demanar un preu”

Federico Lizarán Ginel, polifacètic jubilat

Resulta molt complicat resumir totes les activitats a què es dedica o s’ha dedicat. Durant 20 anys va ser conserge a la Masia Freixa i, quan el conservatori es va traslladar al carrer de Miquel Vives, va continuar exercint aquesta tasca, dotze anys més fins que es va jubilar. L’any 1962, la seva família va aterrar a Terrassa i, amb 13 anys, va començar a treballar en el tèxtil. Més tard, va treballar de lampista i va passar per altres feines, com portar camions o dissenyador de mobles. Es va quedar sense feina i es va presentar a unes oposicions per entrar en el Conservatori i les va guanyar. “Eren les primeres que es feien, quan encara era elemental”, recorda. També es dedicava a la fotografia, els caps de setmana, de casaments, convencions o desfilades de models. Era una afició que li havia encomanat el seu pare, però es va convertir en un professional força cotitzat. “Quan domines un ofici, no has de tenir por de demanar un preu”, assegura. També va aprendre música, guitarra clàssica, i altres instruments. Li agrada molt investigar sons i tocar percussió “a la porta de l’ermita de Can Boada”. Es va fabricar un Didjeridú australià i altres instruments i també toca els concs tibetans i aprèn pel seu compte. Fins i tot, imparteix tallers. “Són instruments molt relaxants, els recomano a tothom”. Fa broma i diu que sempre deia que en el Conservatori després del director manava ell. Això sí, apunta que “soc una persona que mai em deixo avasallar per ningú ni em fan por els despatxos”.