Plaça de Mossèn Jacint Verdaguer (1993-2025)
Aquesta oficina de Correus és la de tota la vida. Després, en el panorama local, n’han aparegut més, distribuïdes en altres barris per poder donar un servei més de proximitat, ara que està tan de moda utilitzar aquest mot.
Fotos: Jordi Segarra/Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón
Com es veu a la imatge de fa més temps, que és de 1993, any en què el Parlament va declarar “Els Segadors” com a himne nacional de Catalunya, la cartelleria d’aquesta societat era completament diferent de la que es pot contemplar a la més actual. Tot era diferent, fins i tot que hi haguera dues bústies a l’entrada. En els nostres dies, gairebé han desaparegut a causa de la digitalització de les comunicacions. Poques cartes s’envien i es reben.
No només ha passat amb l’enviament de cartes, postals, notificacions o paquets. És un tema que també s’ha viscut en altres sectors, que han vist com s’acabava la seva necessitat o, si més no, que minvava en excés, conduint la seva productivitat a una possible desaparició. Pot semblar una reflexió d’avi, d’aquelles que comencen “quan jo era jove” o “en els meus temps”, però és la realitat, a vegades pura, a vegades dura i, molt sovint, pura i dura.
Ara no ho són
Molts articles que en el passat semblaven insubstituïbles, ara no ho són. És cert que Correus encara continua amb molts dels serveis d’abans, però no es pot amagar que, si abans hom rebia una mitjana alta de cartes cada setmana, ara la cosa s’ha reduït. Fins i tot les entitats bancàries ja no envien tanta paperassa i tot se centralitza a través del correu electrònic. El progrés, diuen.
