Fotos: Cristóbal Castro/Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui
Carrer de Galvani (1988-2025)
La imatge més vella de les dues que que surten en aquesta ocasió ens ensenya l’ensorrament d’un habitatge. És de 1988, any de l’estrena de l’obra “Òpera”, de l’autor terrassenc Sergi Belbel i es pot contemplar també com s’ho miraven quatre persones que, molt possiblement, eren entesos en la matèria. A més, el fet que un d’ells porti un paraigua fa pensar que, presumiblement, una de les causes podria ser la pluja o una tempesta forta.
- Carrer de Galvani 1988
- Cristóbal Castro/Arxiu Diari de Terrassa
- Carrer de Galvani
- Nebridi Aróztegui
A la foto no anaven referenciats els motius de l’ensorrament de l’immoble i, per tant, tot és pura especulació mentre que algun testimoni o algú que ho recordi, pugui refrescar la memòria d’aquest imprevist. Com es pot comprovar a la instantània actual, es va arreglar el desastre i ara tot està al seu lloc.
L’accident va ser de consideració. No sempre s’ensorra una casa. Cert és que sempre passen coses quan hi ha un aiguat voluminós i no fa falta que recordem altres casos d’altres poblacions. Són incidents que no es poden evitar i, quan toca, passen sense remei. Tampoc cal allargassar-se. Fins aquí n’hi ha prou amb aquest tema.
Hi ha un pas
De l’ensurt a la normalitat hi ha un pas, més gran o més petit, però només és un pas. Costa de pair, però, finalment, tot acaba superant-se o, si més no, així ho diuen els entesos. Els que no són tan entesos, potser, ho veuen d’una manera molt diferent.
A més, el pas pot ser feixuc, encara que només en sigui un. O potser una bassa d’oli. Aquí dependrà de cadascú, que no tot és tan fàcil a la vida.
