La seva germana jugava a bàsquet, i “jo anava amb ella allà, i em vaig engrescar”, rememora. Va començar a jugar, quan tenia 12 anys, a l’Agut, i després va anar a l’Epic. En la darrera temporada a aquest club ja va començar a entrenar i més tard va aterrar al CN Terrassa, l’any 1991. Explica que, des d’aquest any i, fins ara, que és l’entrenador del sènior masculí d’aquest club, només ha deixat d’entrenar tres anys.
Fer de tècnic l’atreia més que no pas jugar i manifesta que “m’agradava de sempre el tema de poder entrenar i poder fer formació”. El bàsquet, d’ençà que es va iniciar, ha canviat molt i assegura que “ha evolucionat una bestiesa, però l’important és també que tu vagis evolucionant”. “Això sempre ha sigut per a mi un estímul, anar avançant, continuar entrenant i anar avançant”, declara.
Creu que no li hauria agradat dedicar-s’hi professionalment. “Per la meva manera de ser, per la meva exigència, possiblement no hauria funcionat el bé que m’ha funcionat fent-ho des d’aquest vessant amateur”, subratlla. Opina que aquest esport “aporta uns valors, sempre ha sigut molt col·lectiu i sobretot molt proper, i per a mi ha sigut una forma de vida”. Sobre els valors que aporta, parla de “respecte, de col·laborar, d’exigència. El que aporta a la vida, O sigui, l’exigència, la disciplina, i tot això acompanyat d’esforç”.
Va treballar al Banc de Sabadell fins que va passar a una empresa com a cap administratiu. Els socis es van separar i, amb un d’ells, van crear una nova empresa de “patrimoni cultural”.
