Comenta que va treballar “en una impremta, tota la vida”. Tot va començar quan “un amic meu que treballava a Gràfiques Condal, al carrer Sant Jordi, em va dir, escolta, demanen gent, per què no vens cap allà?”. I així es va iniciar en aquest sector. Va fer-ho primer per a altres fins que va posar-se pel seu compte i va muntar la impremta Carmat. “Tenia un local bastant gran a casa i vaig posar la maquinària aquí”.
Fora de la seva feina, una de les activitats més prolífiques de la seva trajectòria va ser la de fer de lloro del Quinto, tasca que va fer durant 51 anys. Tot va començar quan, llicenciat de la “mili”, anava un bar al carrer Sant Damià, a Ca n’Anglada, que deia el Bar Joventut “Allà ens ajuntàvem uns quants amics, jugant a escacs, i llavors van començar a jugar al Quinto” i li van proposar de fer de lloro. “No ho havia fet mai”, però es va animar i va començar.
Va passar per les sessions del Cinema Rambla, més tard al Bar l’Escola, on va fer de lloro més de trenta anys, i, finalment, va acabar a l’Sferic fins que ho va deixar. S’ha sentit molt estimat des de sempre pels participants i “això, per a mi ha sigut molt gran” i apunta que per estar tants anys fent de lloro has de “caure bé i ser com ets” i “cada lloro té el seu estil i cau bé o no cau bé”. Fa uns quatre anys que ho fa, però quan arriba Nadal “ho enyoro”.
Quan va fer cinquanta anys de lloro, a l’Sferic li van fer un homenatge que el va emocionar molt. “Estaré sempre agraït a la gent de Terrassa, perquè m’ha estimat moltíssim”, diu.
