Tenia tres anys quan la seva família va arribar a Terrassa, procedent de Belmonte de San José (Terol). Sempre ha fet molt esport i volia estudiar INEF, però no va obtenir la nota i va fer Traducció. Quan va tornar del servei militar, va voler treballar en comptes d’acabar els estudis i, en total ha treballat en disset empreses, passant pers sectors diversos, com el sanitari, el químic, el de les gràfiques, el del fitness i també de l’ensenyament.
També, a través d’un amic, va estar a Manresa, treballant “en una unitat d’escolarització compartida” amb nois i noies que “estan fora del sistema educatiu, que tenen moltes capacitats, però que són disruptius i, normalment, són persones amb dificultats socials”. En acabat, també va seguir amb un projecte de joves que venien de l’Àfrica. Els últims anys va acabar treballant en aquest camp fins que es va jubilar. Era una feina “difícil, però molt gratificant”, detalla, i afegeix que “sempre m’ha agradat estar amb gent”.
“A vegades, he tocat moltes coses per obligació”, afirma. Opina que “has d’acceptar les coses com venen i penso que és important ser agraïts, en totes les situacions”. “Tots ens equivoquem i s’ha de tirar endavant. I la manera és mirar de fomentar aquests valors humans. Si la família no hi és i l’escola no pot, doncs és complicat”, detalla.
“Soc d’una zona on parlem el chapurriau, una llengua pròpia que a la Vall de Roures està molt arrelat”. Una amistat del seu pare amb un terrassenc a un batalló de càstig al Marroc va dur a la família aquí
