“Ho vaig tenir clar tota la vida. O sigui, és vocacional al 100%. Crec que jo no m’entendria a mi mateixa sense ser periodista”, puntualitza. Quan feia primària ja va dir a casa que “volia ser periodista esportiva”. Explica que “m’agradava l’esport, però també ha canviat molt al llarg dels anys. No eren els mateixos esports els que m’agradaven al principi que els que m’han agradat ara. Però al final jo sabia que volia explicar coses, històries, esdeveniments, volia participar d’allò”.
Sense saber si entraria a la facultat de Periodisme, ja va començar a enviar currículums i la van cridar de Cugat.cat. Més tard quan feia segon de la carrera, va entrar a Ràdio Flaixbac a través d’una beca i, a quart, és quan comença a Televisió Espanyola, a on continua, també fent ràdio.
Normalment, fa informació de motor i de futbol femení, però també “el que caigui”. Va estar al Mundial que va guanyar la selecció espanyola femenina de futbol i apunta que “m’agraden molt aquests esdeveniments que vius com en una bombolla, que sembla que només existeix allò al món, perquè m’hi entrego al 100%”. I a l’hora de donar la informació, “tant per les coses bones com per les coses dolentes, la implicació emocional és bàsica”, diu. D’aquella experiència va sorgir el llibre “Campeonas: 23 mujeres que hicieron historia”.
Va cobrir el Dakar i diu que “no hi ha cap esdeveniment igual a nivell de connexió entre esportistes i periodistes. La cobertura periodística amb l’aventura fa que tot ho visquis molt diferent”.
