Joves de Terrassa, de Catalunya, de l’Estat, del món, preneu nota, o és que aquí va tot bé? La protesta de la generació Z uneix joves d’arreu del món, des de Sèrbia fins al Perú. Amb reclams de més democràcia, menys nepotisme i desigualtat, i la frustració per un futur incert, els joves d’entre 15 i 30 anys es manifesten arreu del món.
Una generació que ha sortit al carrer, tant a Sèrbia com a altres parts del món, per demanar la fi de la corrupció, però també de les desigualtats i el nepotisme.
Tot i que les queixes varien en funció de cada país, sí que hi ha una sensació comuna de frustració, de com la política tradicional i les institucions anomenades “democràtiques” no han donat resposta a les seves reclamacions.
Marcats per l’anonimat i la viralitat de les xarxes –sobretot a través de Discord, Facebook, o TikTok. En casos com el Marroc, han arribat a tenir més de 200.000 participants.
Moviments horitzontals, sense un líder clar, sorgeix un símbol que els uneix arreu del món: la calavera o bandera pirata amb un barret de palla de la sèrie d’animació japonesa “One Piece”. “One Piece” té un missatge molt clar, que és la lluita contra l’opressió i les injustícies.
“És un element que també permet entre ells crear una forma d’identificació i d’aprenentatge”, “És una forma entre ells de dir-se: et veig, et reconec i canviarem aquesta opressió o aquestes discriminacions que estem sentint com a generació”. Posseeixen una estètica i una èpica que ja no està lligada al que és ideològic. I és allà on mostren la seva distinció més gran.
Amb el lema “La corrupció mata”, aquest moviment liderat per la generació Z ha sortit al carrer durant tots aquests mesos i fins i tot va desencadenar la vaga estudiantil més llarga de la història moderna, a Sèrbia.
Es va poder veure per primera vegada a Indonèsia, on van considerar fins i tot prohibir aquesta bandera per ser un símbol de traïció, i a poc a poc s’ha anat estenent a la resta de països.
Evidentment, des del poder establert i tradicional s’acusa els manifestants d’estar pagats per agències estrangeres i de preparar accions violentes. I fins i tot que es tracta de “terroristes”. Resposta immediata de l’“establishment”: la repressió i la violència policial.
I quan la “moguda” arriba a l’Àfrica, per mitjà d’aixecaments al Marroc i Madagascar —quan a més ja havia passat una cosa semblant el juliol a Kenya—, ja queda clar que estem davant d’un fenomen global.
Sota el nom de GenZ 212, en referència al prefix de telèfon, els joves marroquins han sortit al carrer en diverses ocasions en el que s’ha convertit en les manifestacions més grans dels últims anys contra el govern. La repressió ha estat contundent, amb més de mig miler de detinguts a tot el país i tres morts.
Els joves exigeixen millores en el sistema educatiu i sanitari, més justícia social i mesures contra l’atur juvenil. I denuncien la corrupció criticant el govern per invertir diners en esdeveniments esportius internacionals, com la Copa de la FIFA del 2030, mentre negligeix la salut i l’educació. Un altre focus de denúncia és el sector sanitari.
L’espurna que ha atiat el foc ha estat la mort, recentment, de vuit dones mentre donaven a llum en un hospital públic d’Agadir. Una altra dada econòmica preocupant sobre el futur del país: segons el Banc Central marroquí, l’atur juvenil va ser del 47% durant el segon trimestre d’aquest any.
Al Nepal ha esdevingut des de la prohibició de les xarxes a les crítiques pels “nepobabies” o “fills de papà”.
La prohibició de 26 xarxes socials per reprimir les veus anticorrupció va provocar que milers de joves de la generació Z sortissin al carrer al Nepal a principis de setembre. Ho van considerar un atac directe a la llibertat d’expressió, sobretot després del cansament generalitzat de veure la luxosa vida dels fills dels jerarques a les xarxes.
De fet, algunes de les consignes més repetides han corregut amb les etiquetes de #NepoKid i #NepoBabies. Denuncien que el nepotisme, l’amiguisme i la corrupció fan que les oportunitats laborals “s’heretin” i no “es guanyin”.
És per això que, segons analistes locals, es tracta d’una persecució directa contra l’elit política del país. Aquestes diferències han portat molts joves a haver de marxar del país per poder trobar feina.
Davant de l’augment de les protestes, el primer ministre, K. P. Sharma Oli, va dimitir, però no va aconseguir apaivagar les protestes, que es van estendre amb atacs a polítics i les seves cases.
Les protestes van acabar amb desenes de morts, ferits i detinguts i amb el Parlament del Nepal en flames. La policia va respondre amb gas lacrimogen i pilotes de goma. Els manifestants han calat foc a altres edificis oficials, com l’oficina de Presidència i la seu del Tribunal Suprem, a més d’atacar mitjans de comunicació i posicions de la policia de trànsit durant una manifestació. La violència també ha arribat a les presons, on més de 900 presos es van escapar.
Al Perú va començar amb crítiques a la policia, al govern per a la manca de democràcia. Milers de joves també han sortit als carrers del Perú i han agafat com a referència el Nepal. En aquest cas, protesten contra el govern i el Congrés per la corrupció, l’autoritarisme i l’augment de la inseguretat ciutadana –sobretot al transport públic–, impulsada per l’auge del crim organitzat.
La tensió ha augmentat després de l’ascensió presidencial del president del Congrés, José Jerí, un cop es va destituir la presidenta Dina Boluarte per part del Legislatiu.
També en resposta a la reforma del sistema de pensions aprovat pel Congrés peruà. Aquesta nova llei obligava els treballadors independents a aportar al sistema públic de pensions, però limitava al mínim la quantitat que poden retirar anticipadament els menors de 40 anys. Per això, demanen la retirada d’aquesta reforma de les pensions.
La repressió policial de les manifestacions va deixar desenes de ferits i un mort: el cantant de hip-hop Eduardo Ruíz, de 32 anys, per una ferida de bala, segons el Defensor del Poble. El tret l’hauria disparat, presumptament, un agent policial encobert, fet que ha portat a reclamar profundes investigacions.
Al Perú, cal tenir en compte que els joves entre 15 i 29 anys són el bloc més gran de votants del país: més del 25% de l’electorat.
Cal veure què passarà amb totes aquestes revolucions de la generació Z i si realment estan assolint les seves demandes. Algunes peticions són concretes, però d’altres són demandes més antigovernamentals, que volen mostrar un malestar general contra un sistema. Unes demandes que, en part, ens poden recordar les Primaveres Àrabs del 2011, la Revolució dels Paraigües del 2014 o, salvant les distàncies, el 15M aquí o les mobilitzacions pel dret a l’habitatge.
I a Sèrbia, només a 2.100 quilòmetres de Catalunya, què ha passat? Doncs que un any després de l’esfondrament mortal a l’estació de Novi Sad, la segona ciutat més gran de Sèrbia, milers de persones han començat aquest dissabte a omplir els accessos al recinte amb flors i espelmes, en record de les 16 víctimes i amb una demanda col·lectiva: transparència, justícia i eleccions anticipades (més de 140.000 persones).
I tot liderat per estudiants que assenyalen la corrupció sistèmica en els megaprojectes impulsats pel govern.