Enric Luzán (37 anys) és enginyer, excursionista i divulgador de natura, però sobretot és un home de reptes. Després de travessar Catalunya de sud a nord a peu, ara s’ha proposat "la mare de totes les aventures": donar la volta al món caminant. Un projecte titànic que el portarà a recórrer quatre continents i més de 26.000 quilòmetres, tot mentre documenta el viatge en català per al seu canal de YouTube. Amb humor, humilitat i una passió inesgotable per la natura, Luzán afronta el repte com una fita vital i una manera de portar el català -i l’esperit aventurer- fins als confins del planeta.
No és la primera de les grans aventures que fas. Ja vas fer una travessia per Catalunya. Ja tenies al cap fer la volta al món quan feies aquella ruta pel territori català?
Sí, sí. De fet, aquella travessa va ser una mena de prova, un test per veure si podia aguantar 50 quilòmetres diaris caminant. La idea de fer la volta al món la tenia al cap des del 2020, però no sabia si la duria a terme. No va ser fins l’any passat que vaig decidir que sí, que ho faria. La travessa de Catalunya de sud a nord va ser això, un test per veure si era capaç. I sí, vaig poder. Què em va portar a voler fer aquesta aventura tan gran? Doncs mira, era època Covid, tothom tancat a casa, mirant YouTube, i vaig descobrir un noi que havia fet la volta al món a peu el 2017: en Nacho Dean. Em va flipar. En aquell moment no era com ara, que pots enregistrar amb el mòbil i penjar contingut a les xarxes. Ell tenia pocs vídeos, però sí un blog, i m’hi vaig enganxar. Va ser allà quan vaig pensar: "Ostres, això ho vull fer".
Quan passes tantes hores caminant sol, què és el que et passa pel cap?
La meitat del temps vaig amb música o podcast. Quan escolto música, sí que penso molt; amb podcast, en canvi, estic més concentrat. Després hi ha el tema dels vídeos: com que en faig un cada dia, estic constantment pensant en això: quin serà el proper pla, què diré al següent vídeo… És entretingut, en el bon sentit. També penses en el que et queda per davant: quilòmetres, pujades, baixades… I, evidentment, en coses de la vida: què faré quan torni, què tinc ganes de menjar… Penso molt en menjar! Quan portes dies caminant, penses molt en el menjar! I de vegades somies despert: "Vaig a aprendre xinès perquè vindré de la Xina…" coses absurdes, però que t’ajuden a passar les hores.
Així, d’alguna manera, prens els viatges com un començament de noves etapes?
Bé, segur que aprendré alguna cosa, però no m’ho plantejo com un "vull aprendre això". El que em motiva més és la part cultural, conèixer països poc explorats o zones menys visitades de llocs que tothom coneix. Per exemple, molta gent va al Nepal per fer els trekkings típics, però hi ha zones del país on no hi va ningú, i això m’encanta. Aquest estiu vaig ser a Geòrgia: la primera part del viatge la vaig fer per un trail molt conegut, ple de gent, com el Camí de Sant Jaume (Santiago). Però després vaig anar per una zona remota on no hi havia ningú, i va ser increïble. Una família em va convidar a sopar, a dormir… no parlaven ni una paraula d’anglès, però l’hospitalitat era brutal. La gent que no està acostumada al turisme té una mirada molt diferent de l’estranger, i això em motiva molt.
Quin format tindran els vídeos d’aquesta nova aventura?
Seran vídeos diaris de 10 minuts, com ja vaig fer a la travessa Catalunya Sud-Nord. És molt difícil, perquè pujar un vídeo cada dia requereix molt esforç, però m’encanta. Sé que gairebé ningú ho fa i això li dóna un punt únic. A la gent li agrada la immediatesa: veure el dia a dia és com viure-ho amb mi. Si puges vídeos setmanals, el públic sap que hi ha retard. I pel que fa al format, els faré horitzontals, perquè YouTube em paga; Instagram, en canvi, no. Això també compta.
Com es prepara una travessa d’aquesta magnitud? Parlem de logística, salut, equip, permisos...
Podríem parlar-ne una hora! Físicament, si aquesta fos la primera travessa que faig, no seria bona idea. Però porto des del 2022 fent-ne diverses, i les cames tenen memòria. A més, faig entrenament específic de càrdio i força de cames. Logísticament, he investigat tots els països: visats, rutes, fronteres… Per exemple, l’altre dia vaig entrevistar el Pau Hidalgo, que va fer la volta al món amb bicicleta, i comentava que no va voler creuar l’Himàlaia, perquè serien dues vegades creuar la frontera. Però no sabia que creuar de l’Índia a la Xina és il·legal: aquella frontera està tancada. El Tibet està prohibit literalment. I si volgués anar pel nord de la Xina, el visat és només de 30 dies. En bicicleta potser pots fer "visa runs", però caminant és impossible. També hi ha detalls com la frontera entre el Pakistan i l’Índia: només pots travessar-la si tens un visat físic, no electrònic. I ara mateix està tancada. Per tant, potser hauré de volar directament a l’Índia. Potser d’aquí a uns mesos ja estarà oberta, ja veurem. Tot això porto anys mirant-m’ho. I després, el tema material és clau: la motxilla, el pes, els materials ultralleugers... He anat aprenent què funciona i què no.
Quins són els imprescindibles de la teva motxilla?
El que se’n diu el big four: la motxilla, el sac de dormir, el matalàs inflable i la tenda. Després, la jaqueta impermeable, roba de recanvi (poqueta), un petit botiquí, tot el tema d’electrònica per gravar i carregar... necessito molta bateria! Pel que fa a cuinar, encara no sé si duré fogonet o no. Ja ho decidiré. Ah, i una tovallola petita, sempre útil.
I algun amulet o objecte personal que t’acompanyi?
Sí, tinc uns amics molt propers, d’Estònia i del Brasil, que vaig conèixer durant l’Erasmus a Itàlia. M’han enviat una foto seva com a amulet perquè la porti amb mi. Em fa molta il·lusió.
Hi ha alguna cosa que et faci por?
Sí, sobretot les lesions. N’he tingut diverses: una tendinitis gairebé em va fer abandonar la Transpirinenca, una altra al taló d’Aquil·les durant la travessa de Catalunya... Em preocupa que el cos no aguanti. I també quedar-me sense diners. Un altre perill és cansar-me mentalment: arribar un dia i dir "n’estic fins als nassos, no puc més". Després hi ha el tema dels visats, o que em robin o m’atropellin. Intentaré evitar carreteres, però alguna n’hauré de trepitjar. I, evidentment, passar fred, sobretot ara a l’hivern europeu. Començo el 30 de novembre i ja fa "rasca". M’he comprat un sac calentó, però igualment em fa una mica de respecte.
- Enric Luzán, amb el recorregt que durà a terme durant tres anys a peu
- Nebridi Aróztegui
Tens calculats quants països i quants quilòmetres recorreràs?
Sí. La primera estimació és d’uns 25 països i 26.232 quilòmetres. Hi ha una associació que fixa unes regles per fer "la volta al món a peu", i una d’elles és superar aquesta distància mínima. Les seguiré parcialment perquè em sembla interessant, tot i que potser al final en seran més.
I els avions?
Només els faré servir per zones inaccessibles o de guerra. Per exemple, no puc travessar Turkmenistan ni Afganistan; Myanmar està en guerra civil, així que també el saltaré.
I, evidentment, per creuar oceans o mars, caldrà agafar vols.
Has explicat alguna vegada que podries fer els vídeos en castellà i tindries més visites, però que prefereixes fer-los en català. Per què?
Sí, de fet poca gent ho sap, però vaig començar en castellà. Va ser arran d’un concurs d’un youtuber —el del millor equipament— i vaig fer un vídeo en castellà perquè ell també ho feia així. Després, amb la Transpirinenca, vaig passar al català, per diferenciar-me. Hi havia molts canals en castellà, però gairebé cap en català amb qualitat i dedicació. A més, és la meva llengua, i m’hi sento còmode. També penso que, si fas el mateix que tothom, és molt difícil destacar. Per això vaig decidir apostar-hi i quedar-m’hi.
Com vas rebre la notícia de la beca de la Generalitat?
Ho tinc gravat en vídeo! Pensava que no me la donarien. Estava bastant pessimista, però igualment vaig muntar el trípode i vaig gravar el moment d’obrir el correu. I sí, me la van donar. Va canviar-ho tot: no només pels diners, que són importants, sinó per la legitimitat. Pots dir "això ho faig amb suport institucional", no ets només "un flipat que se’n va a caminar pel món". Bé… una mica flipat sí que soc, però no un boig!
I com van reaccionar els teus quan els ho vas dir? Família, amics, coneguts, feina...
A la feina no va caure gaire bé, he de reconèixer-ho (riu). Soc enginyer, faig estudis d’obra pública i privada, i hi ha molta feina. Que me’n vagi tres anys és una mica una "moguda". Però alhora els fa il·lusió. Les reaccions, en general, són de sorpresa: primer quan dic que faré la volta al món, i després quan afegeixo "a peu i durant tres anys". Allà ja es queden glaçats. Però al final, tothom se n'alegra per mi.
Comences el 30 de novembre. Quan t’agradaria tornar?
Al principi vaig calcular que m’agradaria tornar el 3 de març del 2028, el dia del meu 40è aniversari. Però, repassant etapes i ritmes, crec que és massa optimista. Segurament serà més cap a finals del 2028. Ja ho veurem.
Hi ha algun paisatge o lloc que et faci especial il·lusió conèixer?
Sí, Nova Zelanda. De petit sempre havia pensat que volia veure les Antípodes. Una de les regles d’aquesta associació és passar per dos punts antipodals, i per a mi un serà Catalunya i l’altre, Nova Zelanda. També em fa molta il·lusió veure les muntanyes del Perú, diuen que és espectacular, i culturalment m’agradaria molt visitar l’Iran. Però com que ara he afegit els Estats Units a la ruta, visitar l’Iran pot donar problemes per entrar després als EUA. Així que, de moment, ho descarto.
I per acabar: si haguessis de resumir el sentit d’aquesta volta al món en una sola frase, quina seria?
Un somni. La mare de totes les aventures. La travessa de travesses. Un repte impossible. La volta al món a peu. Catalans sense fronteres.
