Just quan les darreres enquestes mostren un debilitament del valor de la democràcia en l’opinió pública, especialment entre els joves, l’Arxiu Tobella ens presenta una oportuníssima exposició sobre la Transició a la Democràcia a Terrassa.
Els darrers anys s’ha fet un notable esforç a favor de la dita “memòria democràtica” centrada, sobretot, en l’episodi de la Guerra Civil espanyola i en el reconeixement de les seves víctimes. En canvi, el període de la Transició a la democràcia ha anat quedant en una zona de molta opacitat, possiblement perquè encara crea incomoditats a molts dels actuals actors institucionals judicials, militars i polítics. I, sobretot, perquè explica moltes de les mancances i febleses de la democràcia espanyola i catalana actuals.
No sé quin espai ocupa la història de la Transició a la Democràcia als programes d’Història de les nostres escoles, ni si queden prou ben explicades les lluites antifranquistes, i també com la impaciència –i a vegades la covardia– va portar a transigir amb el règim de Franco per tal d’evitar-ne una ruptura clara i fer transitable el camí de molts franquistes cap al nou règim. La famosa “transició sense ruptura”. Parlar del paper ambigu del rei d’Espanya; de la vigilància activa de l’Exèrcit en la redacció de l’actual Constitució espanyola; de la continuïtat fins als nostres dies de l’esperit franquista en el sistema judicial, o dels canvis de camisa de personatges camaleònics com Adolfo Suárez, Santiago Carrillo o Juan Antonio Samaranch, després tan idolatrats, no permet fer-hi aproximacions senzilles. I totes aquestes ambigüitats, continuïtats i traïcions són les que han acabat mig enterrant el valor de la lluita antifranquista a favor de la democràcia.
I, tanmateix, si bé el dictador va morir al llit, les seves víctimes no: van ser a la presó, van ser torturades i van ser executades. Seria interessant preguntar als nostres joves no només si saben com va morir el president Lluís Companys, sinó si saben qui era Salvador Puig Antich. I, també en el pla local, seria interessant saber si professors i alumnes tenen coneixement de l’exemplar combat a favor de la democràcia a Terrassa mateix. De quines van ser les formes de lluita, del risc i la duresa de la repressió, de qui les va liderar arriscant vida i patrimoni, de la magnitud de les mobilitzacions populars, del paper d’institucions com la mateixa Església catòlica als barris obrers, del paper de la cultura –penso en els grans concerts a l’Sferic de Raimon i Pete Seeger–, de les vagues a les fàbriques, de l’associacionisme veïnal, dels partits polítics a la clandestinitat...
Doncs bé: l’exposició “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” oberta des de dimarts passat a l’Arxiu Tobella ens posa tota aquesta Transició local a la vista. Una Transició que aviat mostraria les seves contradiccions i febleses –el filòsof José Luis López Aranguren aviat va parlar del “desencanto de la Transición”–, però que és el punt de partida per a bé i per a mal de l’actual democràcia espanyola. Un punt de partida sense el qual no es pot entendre on s’ha anat a parar al cap de cinquanta anys de la mort del dictador.
Potser també són aquelles ambigüitats fundacionals les que poden explicar l’actual i sovint justificat descrèdit de la democràcia. Però el coneixement i la memòria de la lluita per la democràcia que ens mostra l’Arxiu Tobella, a més de fer justícia als seus defensors, crec que té un efecte reparador del seu valor i pot fer veure a quin escenari ens portaria el retorn a una política autoritària i, en definitiva, feixista. Els qui ara dubten del valor de la democràcia necessiten descobrir en quin món quotidià, no pas teòric, es vivia durant el franquisme. Quin era el clima de por i repressió. I, si veuen moltes pegues a la democràcia actual, cal que comprenguin que més que no pas un retorn a l’autoritarisme de llavors, el que cal és reprendre aquella lluita exemplar dels anys seixanta i fins als vuitanta per aconseguir la màxima plenitud democràtica possible.
Que a l’entrada de l’exposició de l’Arxiu Tobella hi hagués llargues cues de visitants ens permetria recuperar l’esperança en el futur democràtic de la ciutat del país.