Vivim en una època en què molts pares –no tots, però sí massa– semblen haver renunciat a la seva responsabilitat més essencial: educar els seus fills. No em refereixo només a portar-los a l’escola o a pagar activitats extraescolars, sinó a la tasca diària de transmetre valors, límits i criteris.
L’educació s’inicia i es fonamenta a casa, i quan aquesta base falla, l’escola i la societat i, sobretot, el nen o nena en paguen les conseqüències.
Cada cop és més habitual sentir mestres i professors lamentar-se que l’alumnat arriba a les aules sense hàbits, sense respecte ni capacitat per acceptar una norma. Davant d’una mala conducta, molts pares tendeixen a justificar el fill o a culpar el docent. És com si la figura d’autoritat hagués desaparegut i la paraula “límit” fos sinònim de repressió. Però educar també vol dir frustrar, dir “no” a temps, mantenir-ho, i ensenyar a gestionar la decepció.
És cert que la vida actual no facilita la tasca educativa. Les jornades laborals llargues, la pressió econòmica i el ritme accelerat deixen poc marge per a la convivència familiar. Però l’educació no pot quedar reduïda a uns minuts abans d’anar a dormir ni ser substituïda per una pantalla o una consola. La tecnologia, sovint, fa de mainadera improvisada mentre els pares troben un moment de descans. El problema és que aquestes pantalles no eduquen, només distreuen i provoquen un món imaginari que s’allunya descaradament de la realitat.
Quan els pares s’inhibeixen, els fills creixen sense referents sòlids. I una societat sense referents és una societat desorientada: joves que confonen llibertat amb permissivitat, drets amb exigències, i que no accepten la frustració com a part natural de la vida. No és culpa dels joves, sinó del buit educatiu que els envolta.
Educar no és fàcil, tot i que jo ara n’he fet un llibre que es titula “Manual de Instrucciones para educar bien a tus hijos”, perquè el pitjor error és no fer res que estigui basat en el sentit del deure i en el sentit comú. No cal ser un expert per transmetre valors; cal ser-hi, escoltar, donar exemple i mantenir-se coherent. Els fills no necessiten pares perfectes, sinó pares presents que els estimin i estiguin per ells.
Si volem joves amb criteri, empatia i responsabilitat, necessitem famílies compromeses, valentes i conscients que de l’educació d’un fill no es pot abdicar. L’escola pot ajudar-nos molt en aquesta tasca, però només la família pot transmetre l’essència: el respecte, l’esforç i la capacitat d’estimar.
Educar és un acte d’amor, segurament el més gran que existeix, el més desinteressat i incondicional, però també és una feina que comporta constància i coratge. I com tot allò que realment importa, requereix temps, presència i voluntat. Perquè, al capdavall, els fills no aprenen tant del que els diem com del que veuen que fem. Pensem que si els pares no exerceixen el seu paper, algú altre –potser una pantalla, un “influencer” o la indiferència– ho farà per ells. Després haurem d’assumir els resultats sense cap queixa per no fer allò que ens pertocava.
L’educació dels fills no és un dret, és una responsabilitat que no admet absències.