Quart poder

En pocs dies, el focus de la decadència d'aquest país s'ha posat en la premsa, una cosa que -òbviament- no acostuma a sortir a la premsa, ja ens entenem, oi? El primer va ser l'escàndol, no gens innocent, com a reacció a unes paraules de Pablo Iglesias: va gosar dir que la mentida i la manipulació són massa habituals a molts mitjans. Oh, anatema, quina ofensa tan greu i tan injustificada… El segon cas ha estat el dels papers de Panamà i l'exdona de Cebrián: tota l'artilleria jurídica i periodística, i les acostumades pressions, en defensa de l'honor… I si, ja que hi som posats, fem una repassada a les curioses coincidències entre els grans grups de comunicació espanyols (partidaris de la gran coalició, defensors del neoliberalisme, agressius amb el que anomenen "populisme", intransigents amb Catalunya, delicadíssims amb la banca…), descobrirem que tenim un problema, equivalent al de la política. Un problema molt de Madrid, però que a Barcelona és idèntic, tot i que amb altres tabús, altres manies, altres manipulacions… Ens fixem molt en la política o en la banca, en el tsunami de corrupció, en els privilegis i abusos de les grans corporacions… i poc en la premsa, que és part essencial del bloqueig democràtic i de l'abús d'interessos creuats en el qual està atrapat aquest país. Aquest és un dels grans tabús i part de la nostra gran desgràcia: una qüestió de credibilitat, que falseja la vida pública a Catalunya i a tot Espanya, que amaga poderoses estratègies de manipulació de la ciutadania i que protegeix tots els interessos que no volen que aquest país canviï una mica, i es desbloquegi. El quart poder, convertit en submisa extensió dels altres tres i del que és realment el primer, l'econòmic, ha de deixar de ser poder i ser una altra cosa. Una cosa molt bàsica i difícil: un espai de llibertat, de joc net, de transparència, de valentia i de servei. Difícil, sí, però imprescindible si volem sortir d'aquest estat permanent d'intoxicació col·lectiva.