Ahir vaig parlar amb una persona que em va fer pensar molt en una de les grans contradiccions del nostre temps: l’habitatge és una necessitat per a qui no en té, però també pot ser una part important del patrimoni de qui té una propietat per llogar.
I potser hauríem de començar precisament per aquí, per reconèixer una cosa que sembla molt senzilla, però que sovint oblidem: les dues necessitats poden ser legítimes alhora.
Hi ha una persona que necessita trobar un pis perquè té una feina, una parella, fills i un projecte de vida. No busca especular. No busca aprofitar-se de ningú. Busca simplement un lloc on poder viure. I, al mateix temps, hi ha una persona que ha treballat durant molts anys, que potser ha comprat un segon habitatge, l’ha heretat o l’ha aconseguit amb els estalvis de tota una vida i que decideix posar-lo de lloguer perquè necessita obtenir-ne un rendiment.
Per què hem decidit que necessàriament un ha de ser el bo i l’altre el dolent? Per què hem convertit el propietari en especulador abans de conèixer la seva història i el llogater en sospitós abans de conèixer la seva? L’habitatge s’ha convertit en una batalla ideològica quan, en realitat, darrere de cada porta hi ha persones. Perquè mentre discutim sobre propietaris i llogaters, hi ha una generació sencera que veu cada vegada més lluny la possibilitat d’emancipar-se. Joves que treballen, que estudien, que tenen parella, que volen tenir fills i construir una vida pròpia, però que descobreixen que pagar un lloguer pot significar destinar una part enorme dels seus ingressos simplement a tenir un sostre.
Però també hi ha persones que han estalviat durant dècades per tenir una propietat i que avui senten que llogar-la pot comportar riscos que no saben si poden assumir. I aquí és on crec que la política hauria de demostrar la seva grandesa. No fent escollir. No obligant-nos a decidir si hem de protegir el llogater o el propietari. Protegim els dos.
Perquè protegir una família que necessita un habitatge no hauria de significar deixar indefens el propietari. I protegir el propietari no hauria de significar deixar una família exposada a una situació d’inseguretat residencial. Aquesta hauria de ser la feina dels qui governen: trobar l’equilibri.
La setmana passada, amb el rebuig dels dos decrets d’habitatge al Congrés, hem tornat a veure fins a quin punt aquesta qüestió s’ha convertit en un terreny de confrontació política. Cada partit té els seus arguments, les seves responsabilitats i la seva lectura dels fets. I és legítim que existeixin diferents visions. Però hi ha una cosa que em costa acceptar: que mentre nosaltres discutim qui té la culpa, la persona que necessita una casa continua necessitant-la demà al matí. I el propietari que té por de posar-la de lloguer continuarà tenint por.
No necessitem una política d’habitatge que converteixi propietaris i llogaters en enemics. Necessitem una política que faci que sigui segur llogar per a qui posa un habitatge al mercat i segur viure-hi per a qui el necessita. Necessitem més habitatge assequible. Necessitem més habitatge públic. Necessitem agilitat administrativa. Necessitem garanties per als propietaris. Necessitem protecció per a les persones vulnerables. Necessitem perseguir els abusos, vinguin d’on vinguin. I necessitem deixar de tractar un problema extraordinàriament complex com si tingués una única explicació i un únic culpable.
Jo crec que el veritable decret que fa falta és que una persona que posa un pis al mercat tingui la garantia que, si compleix les seves obligacions, cobrarà, que el contracte serà respectat i que, davant d’un incompliment, l’Administració hi actuarà amb rapidesa. I que la persona que lloga tingui la garantia que, si compleix les seves obligacions, podrà viure a casa seva amb estabilitat, sense abusos i sense quedar exposada a una situació d’inseguretat residencial, les dues opcions queden cobertes.
Els especuladors que vulguin fer negoci a gran escala, aprofitant-se de tot plegat, que es detectin i es penalitzin o se’ls prohibeixi aquesta opció. Ei!, he elaborat el decret des del sentit comú, sense ser polític.
Perquè no tots els propietaris són grans tenidors. No tots els llogaters tenen problemes per pagar. No tots els habitatges buits estan en mans d’especuladors. I no totes les famílies que busquen un pis poden assumir qualsevol preu. La realitat és molt més humana i molt més complexa.
Fa anys que diem als nostres fills que lluitin pel seu futur, que s’esforcin. Però què els diem quan, després d’haver fet tot això, descobreixen que tenir una casa pròpia o fins i tot poder pagar un lloguer digne pot quedar fora del seu abast? Aquesta pregunta em preocupa molt més que qualsevol debat partidista. Perquè una societat no es pot permetre que els seus joves arribin als 30 o als 40 anys i sentin que la seva vida està en pausa perquè no poden permetre’s una casa. Però tampoc podem construir aquesta solució sobre la inseguretat de persones que han treballat tota una vida per tenir un patrimoni.
Potser el problema és la nostra incapacitat per entendre que dues persones poden tenir interessos diferents i, al mateix temps, tenir totes dues raó en una part del seu plantejament. La persona que necessita un habitatge té dret a buscar seguretat i la persona que l’ofereix té dret a buscar garanties. Potser ja és hora que deixem de mirar l’habitatge com una guerra entre bons i dolents.
Perquè darrere d’un propietari hi pot haver una història. I darrere d’un llogater, també. I potser el que necessitem no és decidir qui guanya.
Necessitem aconseguir que ningú hagi de perdre per poder viure dignament.