El papa Francesc entrà al Vaticà el tretze de març de 2013. Amb ell, una alenada d'aire fresc sacsejà la nau catòlica. Quatre mesos després, se n'anà a Lampedusa. Allà, tingué el coratge de sotraguejar un munt de consciències. Qui no recorda l'esquema de la seva denúncia? "Som una societat que ha oblidat l'experiència del plor... La il·lusió per allò que és insignificant ens mena a la globalització de la indiferència."
Encara som al mateix punt. Pitjor: tenim el problema més agreujat. Amb la vergonya d'una casta política que no mira enllà. Té la vista posada a Berlín. Es convoca sovint -darrera taules amb opípars banquets- per parlar de musaranyes. Són del tot incapaços d'enfocar el tema des d'una perspectiva assenyada.
Els sirians, ucraïnesos i afganesos fugen de la guerra. Qui alimenta, però, aquesta maquinària sinó les indústries armamentístiques russa i nord-americana, bàsicament?
Molts africans es volen escapolir de la misèria d'un futur molt fosc. No serà, tanmateix, que les lleis del mercat mundial els condemnen a l'escorxador de la injustícia social?
Tot plegat sense oblidar la connivència ianqui amb l'opressió brutal d'Israel sobre el poble palestí. O el desgavell bancari d'una deteriorada situació grega, que ve de lluny.
Geogràficament, gairebé tot rau a la Mediterrània. Allò que algú batejà com el Mare Nostrum. Si és tan nostre (de tots), què ens està passant? Fins quan assistirem a discursos ampul·losos i buits de contingut? En aquest punt, no tan sols miro la UE. Interpel·lo, alhora, la carta magna dels drets humans de l'ONU.
El 1995 es creà l'espai Schengen. Es van suprimir fronteres entre els països europeus. La qual cosa s'ha demostrat inútil... Veient l'actuació de les policies hongaresa, austríaca i alemanya. Sense deixar l'espanyola, a les tanques de Ceuta i Melilla.
La llibertat de circulació entre els vint-i-sis països adherits es pot arribar a suspendre, en ocasions excepcionals. Certament, la d'ara ho és. Però sempre i quan s'activin altres mesures coherents i humanitàries a favor de les persones humanes.
La vida no es pot reduir a pura estadística. O al nombre de morts en circumstàncies tràgiques. Sigui per l'ensorrament de pasteres o per l'ofec dins de camions. Cal actuar dràsticament contra la causa/origen del drama. Ací penso en una actuació policial contundent contra màfies. Una acció política mancomunada per aïllar els règims d'en Vladimir Putin o Bashar al-Asad. Un control exhaustiu i ferm per garantir els acords per destinar el 0,7% del PIB (en àrees desenvolupades) a països del tercer i del quart món.
Qui és el responsable de la sang de tots aquests éssers humans? Ningú no en vol saber res. La cultura del benestar ens vol fer del tot insensibles. Fins i tot, quan algun mitjà audiovisual ens ofereix imatges, s'arriben a censurar. Dessota l'excusa de no ferir susceptibilitats i per ordre directa del president del Consell Europeu (un fosc Jean Claude Juncker), s'aniquila el camp de refugiats d'Idomeni... Això sí, primer de tot, es fan fora -amb molt males maneres- els voluntaris i els periodistes. Impresentable!
No sé on i com cloure la meva reflexió. Només pretenc encetar una profunda anàlisi individual de cadascú. Amb l'afegitó -algú em dirà il·lús- de convidar a presidir totes aquestes sessions comunitàries -fins ara intranscendents- al papa Bergoglio. Amb un parell de pebrots... I ganes de fer saltar qualsevol tipus de tanca.