Monsieur Martinez

Martinez. Així, sense accent. Aquest és el personatge que ha esdevingut el gran maldecap dels neoliberals francesos i del tàndem d'enterradors de la socialdemocràcia que formen Hollande i Valls. Philippe Martinez és un home amb cara de mala llet, un bigoti rotund, calb, senzill de gustos i d'aspiracions, honest i més aviat gris, sense ambició de grans despatxos ni privilegis, a diferència del seu antecessor. Un home normal que ha hagut de fer el gest de cremar pneumàtics per guanyar-se el respecte a les barricades, tot i que sap perfectament que la seva lluita no va de cremar pneumàtics. Però sí que va de fer el gest decidit que diu: fins aquí i ni una passa més. Molt francès, tot plegat, per sort per a la resta d'europeus. Molt en la línia de l'esquerra dura i clàssica, del sindicalisme de tota la vida, d'una vida que ja no existeix: dur, insubornable, decidit a aguantar. A diferència de l'estil espanyol i català, de grans escarafalls però poca convicció, Monsieur Martinez ha dibuixat una línia vermella. És un heroi, per a alguns, i un dimoni, per a d'altres. Però sap perfectament que, si no vol acabar com Espanya, s'ha de plantar. Si vol aturar la rendició indecent del president francès i de l'aspirant a president, que ja no saben ni els importa quina tradició política representen, s'ha de plantar. I s'ha plantat. Representa, certament, una línia dura més aviat prehistòrica, però sap que per desafiar el que signifiquen els designis de Brussel·les i de Berlín, a més dels interessos neoliberals, cal que França sigui una roca. Cal que imposi respecte, cosa que ni Espanya ni Catalunya no han aconseguit. Per això ha esdevingut una icona d'una lluita que va més enllà de l'espai ideològic que representa: ell defensa l'única muralla que ara per ara ens protegeix de la destrucció final. Des d'un país on el Banc d'Espanya es permet els luxes que es permet i on totes les esquerres tenen por de semblar massa d'esquerres (amb l'excepció dels més radicals, que no aniran enlloc però almenys fixen els límits), Monsieur Martinez mereix molt respecte. Ens convé que aguanti, perquè després d'ell, si ens hem de refiar dels d'aquí, només ens queda el diluvi. Si França afluixa, estem llestos.