La gestió de l'endemà

Les eleccions es guanyen o es perden definitivament durant la nit del recompte i l'endemà. Els debats electorals, també. No s'acaben quan els presentadors (tristes figures, per cert) donen per tancat el programa: continuen un parell de dies més, almenys, mentre els mitjans de comunicació (alguns dignament, d'altres malèvolament) i els equips de campanya intenten entendre el que va passar o reescriure la realitat. El joc funciona així. Per exemple, no posant el focus sobre un canvi espectacular: el debat a quatre certifica el final del bipartidisme. Era impensable, però el model sobre el qual es va voler controlar la transició ha quedat definitivament superat. No és un detall menor, en absolut. Però el que es porta (i allò a què ens empenyen) és a tractar la política com un combat de gladiadors televisat. Quatre grans herois, teòricament, enfrontats a mort. Funciona millor a dos, clar, però què hi farem, no hi ha més remei que reconèixer que són quatre. Per tant, és més difícil saber qui ha guanyat i encara més deduir d'aquesta suposada victòria alguna tendència electoral. Qui guanya un debat mereix guanyar un país? Home, una mica exagerat, no? Rajoy, que té ofici i duresa facial de sobres, va aguantar : no és per això millor ni pitjor president, ni es pot fer perdonar així cap pecat, però va aguantar el xàfec. Iglesias i Rivera van saber consolidar el que representen, que no és poc, tot i que ni de lluny no van guanyar. I Sánchez no va saber sortir del seu laberint. Això podria ser un relat subjectiu, sense entusiasmes ni partidismes, del que va donar de si el debat. Poc, perquè no hi ha res de nou, i perquè el país no està per fer grans tombs, sinó per ressituar-se, com passa a Catalunya, sense dramatismes però arrossegant moltes decepcions, incerteses, inèrcies, temors… El que consolida el debat és el canvi de tendència, que no és poca cosa: anem cap a un altre model. Sabem, segur, que en pocs anys ja no tindrà res a veure amb el que era, com està passant a Catalunya, i això val per a totes les ideologies, amb més o menys intensitat. Però també sabem que hi ha un fort component conservador, en tots els sentits, lligat sentimentalment a una foto fixa d'un país que ja no existeix. El canvi és imparable, però lent… I ple de sorpreses, segur.