El suïcidi: dolor i pèrdua d’esperança

17 de novembre de 2026

Hi ha persones que no volen deixar de viure; simplement ja no saben com continuar vivint amb el dolor que senten. Hi ha converses que ens obliguen a aturar-nos. Converses que no podem resoldre amb una frase motivadora, amb un consell ràpid o amb aquella facilitat que tenim, de vegades, per dir als altres que han de ser forts, que han de mirar endavant o que tot acabarà passant.

El suïcidi és una d’aquestes realitats que ens desorienten, que ens fan por i que massa sovint preferim mantenir en silenci. Però, si volem entendre’l, prevenir-lo i acompanyar les persones que pateixen, necessitem parlar-ne. I necessitem fer-ho sense prejudicis.

Després de treballar aquesta qüestió des de la neurociència i d’abordar-la en la meva experiència a consulta, hi ha una idea que cada vegada em sembla més important: no podem entendre el suïcidi si no intentem comprendre què està passant dins del cervell i dins del món emocional d’una persona que ha deixat de trobar sortides. El patiment ocupa tot l’espai. El cervell humà està preparat per protegir-nos, interpretar el que passa al nostre voltant, anticipar amenaces i buscar solucions. Però quan una persona acumula patiment, estrès, experiències traumàtiques, pèrdues, solitud o desesperança, la seva capacitat per interpretar la realitat pot quedar profundament afectada. No és que el cervell deixi de funcionar. És que pot començar a interpretar la realitat des d’un estat de dolor tan intens que les alternatives semblen desaparèixer. La persona pot deixar de veure possibilitats, pot sentir-se atrapada i pot arribar a interpretar que és una càrrega per als altres. Allò que des de fora sembla una situació amb sortides, des de dins pot experimentar-se com un carreró sense sortida.

La neurociència ens ajuda a entendre que les emocions, la memòria, els sistemes d’estrès, la regulació dels impulsos i els processos de presa de decisions participen en aquesta experiència. Però seria un error buscar una única explicació cerebral: el suïcidi és un fenomen complex, en què interactuen factors biològics, psicològics, relacionals i socials. El cervell no porta inevitablement una persona al suïcidi. Però, en determinades situacions de crisi, pot perdre capacitat per imaginar alternatives al patiment que viu. Quan abordem aquest tema a consulta, ens adonem que darrere de moltes conductes, silencis, reaccions emocionals o aparentment inexplicables canvis personals hi pot haver una realitat que no estem sabent veure.

He après que no sempre hem de començar preguntant què li passa a una persona. De vegades, hem de començar intentant entendre quant de temps fa que pateix, què està suportant en silenci i quantes vegades ha intentat explicar el que sent sense trobar la manera de fer-se entendre. Hi ha persones que continuen treballant, que tenen responsabilitats, que cuiden els altres, que participen en la vida familiar i que fins i tot mantenen una aparença de normalitat. Però això no significa necessàriament que estiguin bé.

Una de les grans dificultats és que hem après a identificar el patiment a través de les seves manifestacions externes. Esperem veure tristesa, plor, aïllament o desesperació. Però no sempre apareixen de manera evident. De vegades, el patiment s’amaga darrere de l’activitat constant, de l’exigència, de la irritabilitat, de l’humor o d’una aparent indiferència. A consulta, això ens obliga a fer una cosa essencial: escoltar sense jutjar, preguntar sense por i no donar per fet que sabem què viu l’altra persona.

Un dels elements més preocupants en el pensament suïcida és la desesperança. Quan una persona deixa de creure que les coses poden canviar, el futur perd profundament el seu significat. El cervell pot quedar atrapat en una mena de visió túnel: el dolor present ocupa tant espai que costa imaginar una realitat diferent. I aquí apareix una qüestió fonamental: nosaltres podem veure possibilitats que aquella persona, en aquell moment, no és capaç de veure. Podem pensar que té una família, una feina, persones que l’estimen o moltes raons per continuar. Però aquestes raons no anul·len automàticament el seu patiment. No podem exigir a una persona que trobi esperança simplement perquè nosaltres la veiem des de fora. L’esperança no es pot imposar. S’ha de poder reconstruir. I aquesta reconstrucció necessita temps, vinculació, acompanyament i, quan cal, intervenció professional especialitzada. No necessitem més judicis. Necessitem més connexió.

"He après que no sempre hem de començar preguntant què li passa a una persona"

Una de les coses que més m’interessa treballar és la capacitat de les persones per establir vincles que protegeixin. La família, les amistats, els centres educatius, els equips professionals i la comunitat tenen un paper important. No perquè puguin substituir l’atenció sanitària, sinó perquè poden contribuir a trencar la solitud i facilitar que algú demani ajuda. Hem de perdre la por de preguntar directament si una persona està pensant en el suïcidi. Parlar-ne no provoca el suïcidi. Escoltar, prendre’s seriosament el que ens expliquen i facilitar l’accés a ajuda professional pot obrir una porta que aquella persona no trobava. També hem de deixar de banalitzar determinades expressions, de respondre amb frases com “no n’hi ha per a tant” o “has de pensar en positiu”, i de convertir el patiment emocional en una qüestió de voluntat. No és una falta de caràcter. No és una manca de fortalesa. No és una decisió que puguem explicar amb una sola frase. La nostra responsabilitat és ajudar a recuperar sortides.

Treballar el suïcidi des de la neurociència m’ha reafirmat en una convicció: necessitem entendre millor el cervell, però també necessitem entendre millor les persones. Hem de parlar de salut mental abans que aparegui una situació límit. Hem d’educar emocionalment, ensenyar a demanar ajuda, crear espais de confiança i formar professionals perquè puguin identificar el patiment i activar els recursos adequats. I sobretot, hem de deixar de pensar que sempre ens adonarem que algú pateix. No cal pensar per què aquella persona no va demanar ajuda, sinó el que realment ens hem de preguntar és  si realment li vam oferir un espai on pogués fer-ho sense por, sense vergonya i sense sentir-se jutjada. No podem prometre que sempre sabrem evitar una tragèdia. Però sí que podem comprometre’ns a no mirar cap a una altra banda.

Un dels elements més preocupants en el pensament suïcida és la desesperança

De vegades, una conversa pot ser el primer pas perquè algú torni a imaginar un futur. Una mà estesa pot trencar una solitud. I una intervenció a temps pot canviar una història.

No es tracta de demanar a ningú que sigui fort. Es tracta d’ajudar-lo a no haver de ser fort tot sol. I aquí la neurociència aplicada a la vida ho té clar: quan una ment deixa de trobar sortides, la nostra responsabilitat és ajudar a construir-les.
 

Escull Diari de Terrassa com la teva font preferida de Google