Vivim temps confusos i convulsos –també a Terrassa–, i per això un dia diem que no volem tants turistes, i l’altre en busquem més. O un dia destaquem la internacionalització de les nostres indústries, i l’altre ens sorprèn que la meitat dels visitants vinguin per feina.
En altres ocasions ja he observat, en positiu, que la realitat actual és tan complexa que és molt difícil de conèixer-la. Ho dic en positiu no pas perquè vegi en aquest desconeixement l’oportunitat que els científics socials hi fem negoci. Ho dic perquè m’agrada saber que no som tan fàcils de controlar per tota aquesta xarxa burocràtica a qui li agradaria saber exactament què fem i què pensem. I cada vegada que veig estudis, informes i enquestes dedicades a descobrir en quin món vivim, no puc evitar somriure sabent, com sap tothom per poc observador que sigui, que una cosa és allò que es declara públicament –siguem sincers: que declarem–, i una altra allò que passa i pensem realment.
En tot cas, allò que sabem públicament del món que ens envolta és un mer apropament a aquesta complexitat generalment tan confusa i canviant que ens envolta. Algú creu que el preu dels lloguers és el que surt a les dades oficials quan, a causa dels controls administratius que pretenen controlar-los, sabem que hi ha lloguers dels quals se’n paga una part en negre? Ens podem creure les dades sobre el “risc de pobresa” quan és una hipòtesi raonable que al voltant d’un 20% o un 25% de l’economia és submergida? Estem segurs que les vagues dels maquinistes de Renfe es fan per exigir més seguretat a les vies, com es diu oficialment, o tenen a veure amb altres condicions de treball, com ara que se’ls continuï anant a buscar a casa amb taxi per portar-los a la feina? I així, tot.
M’agrada destacar aquesta diguem-ne “complexitat confusa i convulsa”, perquè és en la complexitat i en la confusió on hi ha les esquerdes que ens permeten ser –i pensar-nos– una mica més lliures, o com es diu ara, on es pot ser disruptiu, és a dir, imprevisible. Em diverteix veure que si una setmana surt en una enquesta que diu que el principal problema que tenim a Terrassa és el de la inseguretat, la setmana següent un altre informe digui que als visitants el que més els agrada és que sigui una ciutat segura (un 8,7 sobre 10)... i que som gent la mar de trempada (un 8,6). I doncs?
He buscat l’estudi de la Diputació de Barcelona que aquesta setmana es va presentar a l’Àrea de Projecció de l’Ajuntament de Terrassa, i ni a la pàgina de la Diputació ni a la de l’Ajuntament no l’he trobat. Del que es va presentar no he pogut aclarir si es referia a tot l’any 2025. No he pogut saber si han estudiat només els establiments que en diuen “tradicionals” –hotels, càmpings i cases rurals– o si han considerat altres tipus d’allotjament registrats (perquè dels no registrats, és clar, no cal ni parlar-ne). I no sabem d’on surten les 302 enquestes, com s’han fet, i de quin conjunt de pernoctacions les han obtingut...
El lector em dirà que aquest article sembla la continuació del de la setmana passada. I, en certa manera, ho és. I és que no puc evitar advertir del fet que treure conclusions d’aquests estudis és molt arriscat. Que prop de la meitat dels visitants que han respost l’enquesta vinguin de fora d’Espanya no significa que vinguin per visitar la ciutat, ni que el món ens miri! Venen per feina, i quan es va per feina, hi ha poc temps per conèixer la ciutat. I que vinguin estrangers a visitar-nos no significa que vinguin de més enllà del “territori nacional”, com ha dit el tinent d’alcalde, perquè per a nosaltres la nació no hauria d’anar més enllà dels Països Catalans. I, en qualsevol cas, està molt bé que s’intenti saber on som, però sempre que es tingui en compte que no podem anar gaire més enllà d’un coneixement molt aproximat, gairebé superficial.