La normativa de la UE que obliga a reciclar i a pagar el cost real a tots els consumidors ha provocat canvis notables en el sistema de recollida, primer, i de reciclatge, tot seguit.
Abans, molt pocs Ajuntaments complien amb el precepte de carregar el cost total del servei a la taxa d’escombraries. Era força habitual posar-hi diners propis per contenir els augments per així evitar rebuts massa elevats. Mala praxi que ha donat pas a salts molt forts en els rebuts particulars i molt més en els comercials i industrials.
No exagero si dic que la qüestió de les escombraries, deixalles o recollida selectiva s’ha convertit en un autèntic maldecap per a totes les parts. I això tant passa a les grans ciutats com en els pobles, per petits que siguin. I aquí hi ha qui critica el sistema elegit per l’ajuntament de torn o pel consell comarcal que se n’encarrega. He trobat molt pocs llocs on el servei es doni a plena satisfacció per uns i altres.
En alguns casos, el canvi de model es va fer sense estudis molt aprofundits de la realitat. Es va pressuposar una dinàmica de col·laboració i participació ciutadana molt per damunt de la que s’ha produït. Per què? Doncs per manca de cultura mediambiental, i per una indisciplina que ve amb moltes persones. Hi ha qui pensa que “si pago, ho llenço com em dona la gana”. Altres creuen que “al final tot va al mateix lloc”. I a altres els és igual tot el tema mediambiental i la lluita per un món millor.
Si no es tenen en compte tantes adversitats, es creen models condemnats al fracàs. Prèviament a un canvi de model, ha d’haver-hi un munt de campanyes, ja no només a la ciutat o al poble, sinó sobretot als grans mitjans de comunicació. El bombardeig ha de ser constant i permanent durant un mínim de dos o tres anys. I quan es pensi en el nou, ha de ser amb facilitats màximes, fugint de qualsevol complexitat i complicació.
He vist models realment complicats que no s’avenen amb la vida moderna a pobles i ciutats. Posar dies concrets i hores concretes per a cada tipus de contenidor suposa complicar la vida als usuaris i anar per la via del fracàs. Tothom va amb el cap ple de coses, i només falta que li diguin que ha de pensar a dipositar les coses segons dia i hora perquè decideixi passar-ne i fer el que li doni la gana. D’aquí a veure contenidors plens de qualsevol cosa hi ha un pas. O pitjor encara, deixar les bosses per terra, al costat dels contenidors o metres enllà.
En pobles petits encara tenen menys lògica aquestes restriccions perquè hi ha un munt de persones de segona residència que diumenge ho treu tot, i si no ho pot posar en el lloc adequat, ho deixa en un altre... També m’ha sorprès l’elecció d’alguns contenidors: per petits i per no ser ignífugs. En molts pobles tenim contenidors petits, quan molt més grans permetrien un sol buidatge a la setmana. I fràgils perquè alguna guspira a les cendres pot cremar el mateix contenidor i els que estiguin a prop.
En resum, toca repensar algunes decisions i models elegits per aconseguir millores substancials. I dit això, és evident que ens pertoca a tots els usuaris fer-ne un bon ús. No costa tant posar cada cosa al seu lloc. És hora de fer-ho realitat.