La filòsofa alemanya Hannah Arendt descobrí un concepte important, "la banalitat del mal": molta gent que fa el mal són persones normals. Arendt afirmà que Eichmann, líder nazi de "la solució final" contra els jueus, no era un monstre que odiava patològicament els jueus, sinó un home normal; no era el dimoni, sinó una persona producte del seu temps i del règim que li va tocar viure. En parlar de la banalitat del mal, Arendt es referia que qui comet aquests crims no pensa, no reflexiona, actua sota ordres, la qual cosa, però, no l'allibera de culpa. El mal es desfeia en l'ambient i esdevenia una conducta corrent i normal. Aquest concepte -la banalitat del mal- ajuda a entendre millor el temps polític actual i el desenvolupament de la corrupció moral i política: el mal pot ser obra de la gent normal, de les persones que renuncien a pensar i es deixen dur pel corrent del seu temps. Si estem atents al moment present i al passat més proper observarem que el frau i la corrupció en les seves diferents cares han fet estada al nostre país i han esdevingut la cosa més natural del món, són quelcom comú, normal, corrent. Quan el frau i la corrupció es tornen banals, comencen a expandir-se; el raonament sembla ser: si molta gent ho fa, per què no ho puc fer jo?
Els casos de corrupció coneguts ja han estat sovint citats i analitzats. Tanmateix, val la pena comentar en el context dels dos anteriors paràgrafs el cas del ministre de l'Interior i el cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, desvelat pocs dies abans de les eleccions. Les seves trobades tenien com a objectiu espiar rivals polítics, vigilar institucions, filtrar a certa premsa falsos informes policials per tal d'intoxicar l'espai polític. És evident que hem assumit que és natural que entre els mitjans de comunicació i el poder polític hi hagi interessos i que considerem "normal" que algunes filtracions contra alguns líders catalans només es podien publicar en determinats mitjans. Acceptem també com a "normal" que tant el poder polític com el quart poder segueixin el principi de Maquiavel: el fi justifica els mitjans -per aconseguir l'objectiu, tot s'hi val. El més sorprenent és que el PP, el govern i el ministre certifiquin com a escàndol la gravació (il·legal) i no el contingut (il·legal, il·lícit, immoral, antidemocràtic...), és a dir, la connivència amb el magistrat per espiar, filtrar, vigilar i usar les institucions per a interessos partidistes -contra adversaris polítics.
Tot és "normal" en aquest país: no hi ha dimissions per la corrupció ni conseqüències polítiques; és "normal" que el partit de la corrupció obtingui un diputat més a Catalunya malgrat la maquinació del ministre de l'Interior, és "normal" que guanyi les eleccions a la comunitat valenciana, on la corrupció li surt per les orelles, i és "normal" que assoleixi a Espanya 14 diputats més que a les eleccions del desembre passat. D'aquesta "normalitat", tots en som responsables, els polítics, els periodistes i, sobretot, els ciutadans, una bona part dels quals no solament no han castigat la corrupció, sinó que, per a més "inri", l'han premiada. Crec que s'ha perdut una oportunitat clara perquè la regeneració política i el canvi comencessin a caminar; altrament, sembla que és més "normal" que tot segueixi igual: les mateixes cares, les mateixes polítiques, les mateixes corrupcions, la mateixa desigualtat, les mateixes retallades... Hi ha al país una abdicació de la política? La gent no hi creu? L'escepticisme sobre la democràcia està justificat? És un deure dels ciutadans intervenir en les diferents esferes de la vida pública. Si hom oblida això, creix l'absentisme electoral, s'expandeix la corrupció, s'origina el desinterès vers allò públic, augmenta la despolitització i el gregarisme comença a ser la cosa més "normal".
Deia Aristòtil que, si el ciutadà no vol estar a la política, a la plaça pública, i prefereix quedar-se a casa seva, aleshores que no es queixi si els bandits el governen.
L'autor és filòsof