El seu joc

S un joc al qual només estem convidats com a espectadors. El juguen en primera línia quatre suposats mascles alfa: Mariano, Pedro, Pablo i Albert. No el juguen sol, per suposat: els acompanya un exèrcit de barons de diverses categories, des dels virreis fins als sergents. Tots juguen al mateix, segurament hi han jugat sempre, però ara se'ls veu el llautó més que mai: es creuen que Espanya és seva, que la política és seva, que tot és seu i que la partida sencera els pertany. Hi ha un cinquè jugador, un tal Felipe, i un nombre indeterminat de jugadors a l'ombra, que representen interessos, manies, fílies i fòbies, i que intenten influir sobre el comportament dels cinc que constitueixen el cim de la piràmide. Se'ls en fot, literalment, la gent, i ni de casualitat tenen a mà el seu programa electoral. Els va servir per arribar fins a la gran partida, però ara les coses ja no van d'això, ni de problemes ni de solucions, ni d'idees ni de pactes. Van de guanyar o perdre, descarnadament. Mai no han estat tan lluny de la gent, de la realitat, com aquests mesos en els quals estan interpretant una obra de teatre en la qual a cada acte apareixen una mica despullats. Però tenen una sort: aquest país és d'una passivitat i d'una submissió increïbles, fascinants. Ens ho acabem empassant tot, amb més o menys dificultats, temps, paciència o fàstics. Catalunya, en això, no és en absolut diferent: les coses funcionen igual, l'únic que amb una part important dels espectadors que tenen una fe digna de millors causes. Els que dominen la partida fan el mateix que els de la gran partida madrilenya, jugar "de farol", convençuts com estan de ser els amos del joc, els més astuts, els més imaginatius. És, en el fons, una mateixa política que fuig cap endavant, cap a enlloc, mentre ens mirem l'espectacle com si no ens hi juguéssim res, com si aquest fos l'ordre natural de les coses. Potser per això no volem veure la decadència, espanyola i catalana, que tot plegat suggereix dia sí i dia també...