En memòria del meu pare, vull dir que ell sempre deia que les coses s’han de fer bé. No de pressa. No per sortir del pas. S’han de fer bé.
I que les presses no són bones conselleres. No decidia les coses precipitadament, les reflexionava, les pensava i des de la lògica i el seny, decidís el que li convenia més.
Durant molts anys va regentar la seva gestoria. Tothom el respectava. Tothom l’admirava. No perquè aixequés la veu ni perquè imposés autoritat —mai no renyava ningú—, sinó perquè tenia aquella calma que donava confiança. Amb un copet a l’espatlla amansava la persona que entrava enfurismada perquè quelcom no li havia sortit bé, i donava caliu a la persona que tenia una preocupació i que necessitava un consell. El meu pare tenia solucions per a tot. Aquella manera de fer, una combinació de bondat i saviesa, transmetia seguretat.
Preguntava al seu personal com estaven els expedients. I ell mateix preparava els seus expedients amb temps i amb una cura gairebé artesanal. Cada document al seu lloc. I un lloc per a cada cosa. I en el cas de no saber on posar-ho, tenia una mena de safata on posava el que ell anomenava “diversos”, una mena de calaix de sastre on allà no es perdia res.
El meu pare tenia un do per sumar mentalment llargues xifres de números. De petita, a Sant Llorenç de Morunys, ens organitzava un concurs amb les meves amigues a veure qui comptava amb més agilitat una suma que ell mateix preparava. Era una manera d’entretenir-nos fent treballar el cervell i l’agilitat mental.
Ell podia sumar llargues llistes de xifres amb una agilitat sorprenent, però, tot i això, les repassava de dalt a baix i de baix a dalt. Amb cura, amb deteniment. El resultat havia de ser el mateix. Sempre. Perquè per a ell no n’hi havia prou amb fer-ho bé: s’havia de comprovar.
El meu pare també tenia el do de la puntualitat: era el primer d’obrir la porta de la gestoria, a les 8 del matí, i l’últim de tancar-la al vespre, cap a quars de nou del vespre.
Vivia per treballar, no treballava per viure. Treballar era la seva vida. I encara que al final dels seus dies va deixar anar que potser hauria canviat alguna cosa, jo sempre he pensat que ell gaudia treballant. També gaudia d’un bon àpat de seques amb botifarra, el bacallà i el fricandó, el plat estrella de la mare, que me l’ha transmès a mi. En el fons, aquell esforç constant que dedicava a fer totes les coses era la seva manera d’estimar el que feia i les persones que ajudava. Així doncs, ell em va ensenyar el valor de l’esforç i del treball ben fet. Sense dreceres. Sense trampes. Amb constància i perseverança. Clar i net.
També tenia una petita afició que el feia somriure: gravar i desgravar cintes de vídeo. Eren temps de Betamax i VHS. Els qui sou molt joves potser pensareu que parlo en xinès, però us asseguro que existien. Aquelles cintes negres, aquells aparells que avui semblen peces de museu, omplien les seves tardes de diumenge. Era el seu petit ritual, el seu entreteniment tranquil després d’una setmana intensa.
Amb els anys he entès que el bon fer de les coses no és només una qüestió professional. És una actitud davant la vida. És revisar els números encara que sàpigues que estan bé. És tenir paciència amb tothom. És no alçar mai la veu. És complir, encara que ningú no et miri.
Soc qui soc gràcies als meus pares. Els dec l’educació, els valors i aquesta necessitat gairebé instintiva de fer les coses amb cura. I els ho agraeixo eternament.
Perquè al final, el bon fer de les coses no deixa només expedients ben arxivats o comptes quadrats. Deixa empremta. Deixa exemple. Deixa manera de ser. I aquesta és l’herència més valuosa que he rebut. I és l’herència que jo he ensenyat als meus fills. Papa, com et trobo a faltar!