Quan sortim de casa, no podem ignorar i passar de llarg de les persones que trobem vivint al carrer, a prop de casa nostra. No podem descuidar mai el bon veïnatge i la necessària solidaritat.
Arrels Fundació és una entitat de Barcelona amb una llarga trajectòria en el camp de l’atenció a les persones sense llar, en la reflexió sobre les causes d’aquest fenomen i en la proposta de solucions a les administracions públiques. La nit del passat 3 de desembre vam fer el recompte o cens nocturn que periòdicament es fa a la capital per tenir dades precises sobre l’abast d’aquesta realitat. El resultat: 1.986 persones dormen al carrer a Barcelona, un 43% més que en l’últim recompte. I aquesta és una realitat visible en la gran majoria de les ciutats catalanes.
També entre nosaltres, a Terrassa, hi ha persones que tenim les antenes alerta a la presència de persones vivint i dormint al carrer. L’any passat hi havia una parella que vivia al parc del Nord, els saludàvem i de tant en tant els oferíem alguna cosa calenta per beure o quelcom per menjar. Després d’algun temps sense veure’ls al lloc habitual, vam descobrir a la paret d’un dels edificis del parc una mena de memorial. Era un missatge de la Taula del sensellarisme de Terrassa que recordava la mort al carrer de la dona que coneixíem, l’Araceli, de 51 anys. No cal dir que ens va impactar, però encara més la dada que afegia: al llarg del 2025 a Terrassa ens van deixar 7 persones en situació de carrer. I una dada més: l’esperança de vida de les persones que viuen al carrer es redueix de mitjana 26 anys en comparació amb la resta de la població. Esfereïdor!
El fenomen del sensellarisme és complex: “Una persona acaba vivint al carrer perquè la seva situació s’ha deteriorat amb el temps. És fruit de moltes causes. Algunes depenen de la persona, però altres tenen a veure amb la societat en què vivim: l’atur, el preu de l’habitatge, un divorci, la pèrdua d’algú estimat...” (tuit d’Arrels Fundació del 26/01/2026), sense ignorar l’arribada d’immigrants que venen amb el que porten a sobre i s’aventuren amb l’esperança de forjar-se un futur millor i donar suport a les seves famílies als països d’origen. És el cas de moltes de les persones que uns dies abans de Nadal van ser desallotjades per ordre municipal d’un antic institut a Badalona i que vam veure als informatius de la televisió.
En qualsevol cas, és una realitat que ens interpel·la o ens hauria d’interpel·lar com a societat humana, democràtica i civilitzada, que ha progressat tecnològicament i que es considera a si mateixa defensora dels drets humans i dels drets socials. De fet, les reaccions davant del fenomen del sensellarisme són diverses: hi ha qui ignora aquesta realitat, hi ha qui culpabilitza aquestes persones (“s’ho han buscat portant una mala vida..., no es deixen ajudar...”), i fins i tot hi ha qui vol exterminar aquesta “plaga” (aporofòbia). Un indicatiu del rebuig en l’àmbit arquitectònic: algunes edificacions i establiments opten per usar elements estructurals que impedeixin que els espais exteriors es converteixin en “allotjament” de ningú.
Els governs, les administracions i serveis municipals com actuen davant aquestes situacions? Les accions que emprenen són suficients per donar resposta a aquest problema? A Terrassa disposem dels serveis de L’Andana, amb 40 places i gestionat per la Creu Roja. I, afortunadament, aquí i a altres ciutats, hi ha entitats socials i persones que són sensibles, que miren d’alleujar la precarietat en què viuen les persones sense llar i treballen per trobar solucions estables. Però aquest és encara un gran repte per a les polítiques socials i econòmiques de la nostra ciutat i de d’altres. Un problema que requereix una atenció immediata i una acció coordinada entre tots els àmbits o sectors socials implicats, que vagi més enllà dels recursos assistencials que, d’altra banda, són certament insuficients.