Impliquem-nos activament a preservar aquesta actitud mental, perquè sense esperança no hi ha present saludable i menys futur. Per tant, l’hem de construir.
Punset deia que “els problemes venen sols, però les solucions cal buscar-les”. Francesc Torralba, en el seu interessant llibre sobre “Anatomia de l’esperança”, diu, entre altres consideracions, que el món està en procés evolutiu, que el principal obstacle per anar cap endavant és el tancament en el propi jo mancat d’una ment oberta, la passivitat ho inunda quasi tot, és fruit de creure que no hi ha res a fer.
El president Obama, en el seu primer discurs a la nació, va voler impulsar una mentalitat esperançadora, amb aquella frase que es va fer viral a tot el món: “Yes, we can!”, “Sí que es pot”. Aquesta convicció, aquest “sí que es pot”, l’hem de tenir instal·lat a la nostra ment amb compromís, i empenta emprenedora.
Sí que també és cert que “esperança” no és sinònim de “certesa”. Hi haurà situacions negatives que no poden superar, però el que hem d’intentar és que la inviabilitat d’un fet o situació concreta no eixampli el sentiment d’impotència i passivitats que esmenta Torralba.
Us invito que pensem junts en alguns recursos que poden donar consistència al poder de l’esperança. El primer és rescatar i gaudir del nostre potencial mental, del talent que hem demostrat en la superació de problemes i reptes. Ara és fonamental que prenguem consciència que de la mà de la IA estem caminant cap a un nou món que ho transformarà tot i ens exigirà canvis importants en la nostra manera de viure.
Un recurs necessari és mantenir-nos atents a les noves estructures socials que es crearan i quines ens afectaran. Hauríem d’activar la nostra capacitat d’aprenentatge per no quedar fora de joc. Cal proveir-nos d’informació, formació i saber adaptar-nos.
No voldria deixar d’esmentar, per la transcendència que té, la necessitat de remodelar l’actual sistema educatiu. Els professors hauran de moure fitxa aviat.
Em va semblar molt interessant i molt actual la temàtica que un institut va demanar a un grup de noies que cursen 2n de batxillerat. Es tractava que analitzessin les aportacions transformadores que pot fer la IA en el camp de la salut.
Me’l va ensenyar una de les protagonistes d’aquest treball, una noia, per cert, molt intel·ligent, responsable i molt implicada en la seva capacitació. Com diu Bion, gran expert, l’amor, el suport valorant dels pares creen en els fills les bases d’aquesta manera de ser tan positiva.
He de dir que vaig quedar impressionat per la dimensió, profunditat i qualitat de les anàlisis que feren, amb una metodologia molt adient facilitadora del procés que havien de seguir.
Seguint valorant factors d’ajuda, hem de posar la curiositat com un altre gran recurs. Einstein deia: “Jo no sé si soc gaire intel·ligent, però el que sí que sé és que soc molt curiós i això m’ha ajudat molt”. La curiositat ens porta a l’observació, a estar informats a temps, i conseqüentment poder penetrar en les novetats i prevenir riscos evitables si actuem a temps.
N’hi ha un altre també molt important: són les relacions que hem creat, i més encara les activitats fetes en equip sumant talents, coneixements i experiències. Cada vegada té més valor aquella dita que “la unió fa la força”. A més, la interacció entre els participants activa emocions positives i generen cohesió i suport mutu perquè ningú es quedi pel camí. Això sí, hem de fugir de persones pessimistes.
Posaré un exemple il·lustratiu d’una de les ajudes que pot aportar. Ja fa uns quants anys, vaig coordinar una iniciativa formativa sobre el valor d’experiència de grup. El tema activador va ser: “El poder de la comunicació en la gestió de conflictes humans”. Els implicats eren estudiants de l’últim curs de psicologia. En un exercici que férem l’últim dia, vaig voler que experimentessin quina força ens pot aportar la unió de talents I emocions solidàries generades dintre del grup, per a destruir sentiments de soledat i impotència.
En l’última sessió, els vaig proposar que fessin una rotllana asseguts. Vaig demanar un voluntari o voluntària. Va sortir una noia, es va asseure al mig. Li tapàrem els ulls amb un fulard. Vaig demanar al grup que es concentressin en ella i que pensessin què perdíem si no la tornaven a veure mai més. Foren molt riques les valoracions que li feren, d’algunes ella no n’era conscient, per tant, no la podien ajudar. Quan li vaig treure el fulard, estava plorant. Els va agrair molt les valoracions que li havien fet. Els va dir que l’havien ajudat a recuperar l’esperança en la seva capacitat de superar amb energia guanyadora problemes que des de feia temps l’havien fet sentir impotent i amb molt patiment.
Tot el grup va quedar impactat. Prengueren consciència que les valoracions positives que rebem dels altres, si les interioritzem, estimulen el “sí que es pot!”.
Els seus companys decidiren repetir entre ells aquesta pràctica. Prenem nota, amigues i amics, de tots els factors que hem analitzat. Avancem amb esperança i gaudim-ho.