La ciutat aspiracional és una ciutat desacoblada. És una ciutat que aspira a projectes que es forgen sense prou capacitats. La majoria de vegades són projectes que retornen les ciutats a ecos provincians. Són projectes que volen cremar etapes i situar ciutats mitjanes i de potencialitats ajustades en el lloc de ciutats que han forjat els seus lideratges en llargues trajectòries solvents.
La Terrassa tèxtil no era aspiracional. Era una ciutat industrial de bases sòlides, d'una dimensió mitjana, com mitjà era el mercat espanyol per al que produïa. Tenia un sistema de lideratge consolidat, amb moltes mancances, però prou capaç de construir una ciutat industrial solvent i vertebrar-la des d'una xarxa institucional que avui quasi ha desaparegut. Sense arribar als mateixos resultats, la Terrassa universitària no ha estat aspiracional, tenia arrels que s'estenien fins a l'Escola Industrial de 1902. La Terrassa esportiva no ha estat aspiracional, el factor diferencial de l'hoquei ha fet que Terrassa sigui una ciutat amb un perfil esportiu especial.
Per contra, la Terrassa audiovisual ha estat completament aspiracional i així ens ha anat. Va ser un projecte de grans aspiracions però sense lideratges arrelats, amb la qual cosa no ha estat capaç de provocar un revulsiu econòmic capaç de substituir el gran buit que va suposar l'ensulsiada del món tèxtil local. No es creen centres de referència sense actors de referència. Ho hauríem d'aprendre per a futures iniciatives. Els actors menors acostumen a generar projectes menors. I, si creixen com una epifania, normalment ho fan amb trajectòries que es basen en lideratges solvents que saben ocupar nínxols emergents. Si tornem al camp esportiu, a Terrassa el futbol sempre ha estat aspiracional, amb moments de glòria efímers, lligats a personatges aspiracionals que en un moment determinat van tenir prou diners per portar el Bayern de Munich, però que no van consolidar trajectòries solvents, perdurables.
La majoria de ciutats aspiracionals estan preocupades per dir-se capitals d'alguna cosa que, a elles, els sembla molt important i a la resta del món els acostuma a semblar una mica ridícula. O bé s'atribueixen centralitats que no se sostenen més que des de vehemències molt localistes i una mica poc viatjades, com diria Josep Pla. És molt freqüent que les ciutats es tornin aspiracionals del seu propi passat. A manca d'un present sòlid, més que recuperar les tradicions, el que fan és inventar tradicions on refugiar-se.
Només hi ha una cosa pitjor que les ciutats aspiracionals, són les ciutats sense cap projecte. Aquelles ciutats on ningú sabria citar cap projecte de futur, no ja solvent, sinó tan sols aspiracional. Terrassa ha estat una ciutat de projectes de futur solvents per passar a ser una ciutat aspiracional i hauria d'evitar el risc d'empitjorar.
Les ciutats aspiracionals tenen darrera una política aspiracional que impulsa projectes pusil·lànimes sense base suficient, projectes en què no es pregunta mai seriosament qui els podrà sostenir i fer perdurables. La Sevilla del 92 va ser completament aspiracional, la Barcelona del 92 va ser solvent. Tots tenim la sensació que, en una escala de país, tant el Mundial de Futbol com els Jocs Olímpics ens han mostrat un Brasil molt més aspiracional que solvent.
Deia Drucker que per a les empreses les oportunitats vénen de fora. Per a les ciutats també, les oportunitats vénen de fora però quallen o no, gràcies que existeixen actors solvents a dintre, que poden començar essent petits, però que són solvents. El gran Reus del segle XIX era una ciutat que va saber aprofitar les oportunitats del comerç mundial lligat a l'aiguardent. La Terrassa tèxtil va tenir gent que va saber trobar, o copiar, oportunitats a fora, en ecosistemes manufacturers molt més avançats. Els aspiracionals es tanquen i intenten creure's les seves pròpies al·lucinacions, els solvents s'obren i intenten construir projectes de dimensió tocant de peus a terra i mirant a fora. Sense anar més lluny, si repassem les ciutats que a Catalunya es reclamen com a "smarts cities", tindrem un exemple més d'aspiracionalitat mal resolta. El contrari de l'aspiracional és l'inspiracional. La inspiració de líders i de contextos on quallen les oportunitats. La inspiració crea espais on millorar des de la solvència. La inspiració va de fora cap a dintre, mentre que l'aspiracionalitat va de dintre cap a fora. Necessitem polítics, líders empresarials i socials que siguin més inspiradors que aspiracionals. Necessitem projectes inspiradors.
Necessitem construir una Terrassa molt més inspiradora i molt menys aspiracional. L'aspiracional acaba fent-nos petits i tancats, l'inspiracional ens donaria més oportunitats i més solvents.