Una de les grandeses de la cultura política nord-americana és la seva defensa de la llibertat d'expressió. Tant, que la primera esmena a la Constitució nord-americana fins i tot empara les opinions antipatriòtiques, com és el cas dels que cremen banderes nord-americanes o com ha passat darrerament amb qui mostra actituds no respectuoses amb l'himne nacional. I també ha protegit qui ha cremat llibres sagrats, com els cas del pastor evangèlic que va cremar l'Alcorà. La defensa de la llibertat d'expressió als Estats Units és radical.
A la cultura política espanyola les coses són completament diferents. Primer, perquè el caràcter sagrat dels símbols patriòtics -els de l'Estat, no els de nacions com Catalunya- els converteix en intocables. Després, perquè aquesta protecció és arbitrària. Així, es pot prohibir un partit per defensar la independència, però se'n poden tenir de legalitzats que defensen la dictadura o el feixisme. Finalment, perquè si, en el primer cas, la llibertat d'expressió s'entén com un element fonamental de cohesió -és a dir, cremar la bandera nord-americana no es pot fer servir d'excusa per considerar que la societat està dividida-, aquí, aquesta mateixa llibertat d'expressió se la veu culpable de trencar la cohesió social.
Això explica per què és possible que a Catalunya, ja fa molts anys, hi hagi qui aprofita la celebració de la festa nacional per mirar de dividir la societat catalana en benefici propi. I no és pas d'ara, per culpa de l'independentisme. Les absències de determinats partits a les celebracions de l'11-S han estat tradició. La utilització de l'homenatge als patriotes catalans del 1714 per crear la impressió de conflicte social és antiga. També, a vegades, en sentit contrari, amb algunes coaccions a la llibertat d'expressió no catalanista o no independentista. Però vaja: si es fes un recompte precís, quedaria clar a quin costat es manifesta la intransigència, sobretot perquè és la que està protegida per l'arbitrarietat d'una limitadíssima idea de la llibertat d'expressió. Recordem-ho: cal anar molt lluny -a Corea del Nord, a la Xina, darrerament a Turquia...- per trobar estats que puguin prohibir la sortida d'un diari, com sí que ha passat a l'Estat espanyol.
És significatiu que els que sempre es presenten com els defensors d'allò "que interessa la gent" o els crítics d'allò "que no interessa" siguin els més susceptibles, precisament, a la lliure expressió dels ciutadans i fins i tot dels seus governants. La utilització d'una festa nacional com l'Onze de Setembre per dividir els catalans, en un país que estima la llibertat, no es pot atribuir a qui l'aprofita per fer sentir les seves idees o els seus projectes polítics, cosa absolutament legítima. Divideixen els qui s'oposen a aquesta llibertat d'expressió, convertint-la en causa de conflicte. Una altra cosa és que, com cantava Brassens, i fent un ús legítim de la llibertat d'expressió, hi hagi qui consideri que no li interessa el patriotisme i es quedi a casa vagarejant mentre una bona part de la ciutadania participa bé sigui en una desfilada militar, bé sigui en una manifestació cívica. La llibertat d'expressió empara la discrepància més radical.
El que és condemnable, en canvi, és voler dividir una societat, o una ciutat com Terrassa, pel fet que els qui no pensen com ells facin un ús legítim de la llibertat d'expressió.