Compte enrere

Mentre el socialisme espanyol se suïcida, Iglesias es perd en el seu laberint i l'esquerra en general es desespera, ja està clar qui haurà de fer front al desafiament del referèndum català com a president del govern espanyol: Rajoy. D'una o altra manera, acaba d'assegurar-se el càrrec, i el seu triomf anirà acompanyat d'una profunda descomposició del sistema polític espanyol i d'una clara temptació d'anar sense manies cap al famós xoc de trens amb Catalunya. No pot acabar d'una altra manera: igual que el desastre socialista forma part del paisatge global de l'ensorrament del sistema bipartidista, el desafiament català, el referèndum sí o sí, comportarà una revisió a fons del que és Espanya. No descartem canvis, rectificacions i ofertes de darrera hora, però en qualsevol cas no hi haurà cap altre camí que votar i votar i votar. No en repeticions electorals demencials, com les d'aquest 2016, sinó en referèndums. És impensable que les coses puguin seguir igual eternament: tot apunta cap a canvis molt profunds, tot i que ara mateix és impossible saber en quina direcció. Catalunya, amb el referèndum que compta amb un amplíssim consens, servirà en safata l'excusa perfecta per a operacions d'allò que anomenen "unitat nacional" a Espanya, i això tensarà la corda fins a límits extrems, fins a provocar esquerdes i contradiccions encara més profundes. Anem a una etapa de trencaments, de costures que no aguanten, de veure fins a on està decidit a arribar cadascú. La crisi és de sistema, en el seu conjunt, i avança cap a la tempesta perfecta en els propers mesos. Ara només falta que algú tregui la pols a les retallades de Brussel·les i al nou programa de reformes que està esperant-nos fins que arribi el moment oportú. La tercera pota de la crisi, la social, la que han aparcat discretament tot aquest any, estarà servida. No serà l'apocalipsi, però tampoc no serviran els vells mapes...