Tot per la pàtria

Demà, dissabte, a la tarda, el segon ritual parlamentari serà un simple tràmit i haurem completat el retorn al passat: tot serà com havia de ser, com ha de ser. O, més aviat, tot semblarà que està com toca, que és del que es tractava: una mica de cosmètica, una bona dosi de retòrica barateta i tronadeta i, apa, donem-li a Espanya un govern. El relat de fons ha quedat perfectament travat en l'esperit de la Santa Aliança Tripartita: Espanya, Espanya i més Espanya. Les frases són transparents i intercanviables... "Vostè no ens agrada, però Espanya, sí." Brillant, brillant... "Espanya ens necessita." Una frase per apujar nota i aspirar a la matrícula d'honor... "Espanya és la locomotora d'Europa." Frase a escoltar sense que se'ns escapi el riure, eh? O aquesta altra, senzillament brutal: "Ens hem de preguntar com defensarem la unitat d'Espanya o com lluitarem contra el terrorisme gihadista". I podríem afegir encara unes quantes frases florides més sobre la unitat de la pàtria, la famosa igualtat entre tots els espanyols (continuem sense riure, si us plau) o la il·lusió que en teoria hauríem de sentir a partir de dissabte al vespre, ara que per fi tenim govern i serem l'enveja d'Europa. Han trobat ja la paraula clau, tot terreny: "Espanya". Això ho taparà tot en els propers dos, tres o quatre anys. Tot estarà justificat pel bé d'Espanya, i a veure qui gosa dir el contrari. La Santa Aliança, a falta de relat, ha trobat el mantra que ja tenia, i el repetirà fins al final dels seus dies, fins que se'ls acabi el país que pretenen fossilitzar i momificar. Tot per la pàtria i s'han acabat les discussions, els matisos, les dissidències, les estridències i els experiments. Espanya val qualsevol sacrifici, s'ho mereix tot, ho justifica tot... I creuen que s'ho empassarà tot. Per això ho repetiran fins a la sacietat. Marca Espanya fins al final.