Qui ha trucat aquesta nit? La nit de dimarts passat, a Estats Units, un amic, un home negre, un musulmà, un homosexual, una dona, un home blanc, un immigrant, un jueu... reberen una trucada: "Ha guanyat ell, en Donald Trump!". Si hom es posa a la pell d'aquests ciutadans es troba astorat davant d'aquest fet. No pot ser! Aquesta estranyesa és com un ressort que em fa plantejar preguntes. Com ha estat possible que Trump, home-espectacle, antipolític, mentider, bocamoll, perdonavides, amenaçador, racista, masclista, amoral, hagi assolit la victòria per a la presidència del país més poderós de la Terra? L'èxit de Trump és un fet aïllat o està força estès? Són una novetat o la història ens informa de la seva anterior existència? Quines raons poden explicar l'èxit d'aquests moviments? En aquest article intentaré respondre aquestes qüestions.
Els mitjans de comunicació amb la TV com a pionera començaren a crear, durant la campanya de les primàries dels republicans, aquest personatge i convertiren el multimilionari d'estrella de la telerrealitat a nominat del Partit Republicà. Després, quan s'adonaren que Trump, sense cap criteri moral i amb la seves armes preferides, la mentida, la calúmnia i l'insult, augmentava la seva influència sobre les masses, ja no aconseguiren aturar-lo.
El fenomen Trump no és un cas aïllat. A Europa hi ha una suma de partits ultradretans els projectes dels quals tenen estreta relació amb la (no)ideologia de Trump: el partit Alba Daurada de Grècia, el Fidesz hongarès, Llei i Justícia de Polònia, l'UKIP britànic, el Partit de la Llibertat d'Holanda, el Partit de la Llibertat d'Àustria, el FN de França i altres de Dinamarca, Eslovàquia, Txèquia, Suècia... Aquesta relació es fa patent, primer, per la presència d'alguns dels seus líders donant suport a Trump durant la campanya i les efusives felicitacions després de la victòria, i, segon, per la identitat dels seus objectius, els quals inclouen, entre altres, la tornada a societats ètnicament netes, l'expulsió d'immigrants, el proteccionisme econòmic, la involució en relació amb els drets de la dona i de les minories, la construcció de murs reals o ideològics, l'oposició a l'homosexualitat, a la tolerància religiosa i a la integració ètnica.
Aquest ambient és nou? No ens sona? És, com es diu popularment, un "dejà vu", una atmosfera ideològica semblant a la d'un passat llunyà, el temps entre les dues guerres mundials, amb el naixement de moviments autoritaris i feixistes, i a la d'un passat més proper amb l'aparició de personatges tan estranys en l'espai polític com, per exemple, Cicciolina a Itàlia (1980), el còmic Colouche com a candidat a la presidència de França (1980), Jesús Gil a Espanya (1991) o Berlusconi, que ha felicitat entusiàsticament Trump, a Itàlia (1993).
L'aparició d'aquests moviments arreu no es pot explicar només per la demagògia dels seus líders en fer aflorar de l'interior de les masses els més profunds sentiments i les més baixes passions. Ens enganyaríem si només ens fixéssim en la figura del líder demagog com si fos ell l'únic problema. El veritable problema roman amagat. Són les condicions que fan possible el seu ascens, és a dir, els nefastos efectes de la crisi que des del 2007 ha agreujat les condicions de vida dels més desfavorits i de les classes mitjanes, àncora de la democràcia. Tots ells se senten desemparats pel sistema polític, esclau del sistema econòmic. Tant el Crac del 29 com la crisi actual són una de les causes principals de la crisi de la democràcia liberal, així com de l'ascens dels feixismes entre les dues guerres mundials i l'auge dels moviments ultradretans racistes i nacionalistes a l'actualitat. El capitalisme, que havia de ser renovat en esclatar la crisi (Sarkozy "dixit"), ha construït, tanmateix, un mur invisible, però real, mitjançant el qual ha separat els qui estan protegits dintre seu dels qui resten exclosos fora. Si tot roman igual o empitjora, ens pot estranyar que "els salvadors de les pàtries" proliferin cada cop més?
L'autor és filòsof