Centrar el contingut d'un article d'opinió en l'anàlisi de sentiments no és massa freqüent però, si els situem dintre de la complexitat del comportament de les persones i aquestes són el punt referencial de qualsevol anàlisi, els sentiments formen part de la seva estructura bàsica i també de la seva felicitat o desgràcia. Mereixen per tant atenció.
Vist d'aquesta manera, m'ha semblat oportú fer unes consideracions sobre l'enveja en les relacions humanes i la interacció social perquè l'he vist aparèixer sovint en diferents situacions tant en l'àmbit econòmic com en l'entorn social en què em centraré. Està en l'origen de molts assetjaments.
La forta competitivitat a què ens aboquen la societat actual i l'individualisme que la domina li donen especial entrada, i inclou tots els camps. És la lluita de qui no aguanta que el superin altres que intenten operar en el seu camp d'acció. Com més potent és la intromissió, més forta és l'enveja. Hi ha persones que fins i tot emmalalteixen a causa d'aquesta dinàmica.
L'enveja no és innocent, és maniobrera, sovint actua per darrera, en el silenci, mentre s'articula l'estratègia. Però quan ataca és contundent, és agressiva i amoral. I perillosa i quan té força actua amb contundència i sense miraments.
Tot i així, aquest sentiment acaba sent el vestit dels perdedors malgrat la capacitat de fer mal que pot tenir. És un sentiment que les persones de bé, que són majoria, el rebutgen i rebutgen qui l'utilitza.
Té un altre problema: els envejosos estan tan enverinats que no saben trobar la fórmula honesta per aprendre dels que en saben més o valen més, perquè aquesta manera de procedir pretén desqualificar i destruir l'altre i per tant, en aquesta posició, un no pot crear el context adequat perquè l'aprenentatge flueixi.
Aquesta incapacitat és una de les principals febleses. Una altra és també l'estat emocional desestabilitzant que comporta i que pertorba la seva capacitat de prendre decisions adequades que podrien fer evolucionar la confrontació cap a sinergies cooperatives d'enriquiment mutu.
Només pot guanyar la partida, en aquest context, si està associada al poder i mentre el poder l'empari. Quan el perd, que l'acaba perdent, es queda amb tota la brutícia que ha llençat.
A més, quan se sedimenta dintre de la ment d'una persona, la incapacita, mata la creativitat i limita la capacitat competitiva sana necessària per afrontar reptes i noves fites personals de més dimensió.
Intentar neutralitzar l'enveja hauria de ser un objectiu alliberador si algú n'és presoner. La pregunta és: un se'n pot sortir? Dissortadament és molt difícil per la pròpia construcció d'aquest sentiment, ja que, com hem dit, el seu focus destructiu és obsessiu compulsiu.
Però mai es pot dir un no rotund. Un possible treball de limitació dels seus efectes podria basar-se a desenvolupar cinc factors:
1er: Assumir l'enveja i l'estat mental que comporta com una realitat constatada en les pròpies actuacions, buscar-ne les causes i veure com es manifesta a la pràctica. A continuació, posar-se a fer un pla per descontaminar els comportaments que tenen a veure amb els envejats. 2º: Carregar-se d'humilitat vista no com una pèrdua de valor sinó com una actitud valenta de reconeixement que sempre hi haurà algú millor i amb més qualitats. I el més difícil: posar-li noms concrets. 3er.: A partir d'aquesta posició, identificar i fer créixer els propis punts forts qualitatius amb una actitud constructiva, mirant de reduir distàncies respecte a qui envegem des d'una posició de valorització, no d'enfrontament. 4e.: Resilència emocional, és a dir buidar-se de ràbia, pensar que un pot millorar resultats si els treballa, assumir el sostre personal com un valor, no com una limitació. 5.: Finalment no voler caminar sol, vivim en un moment de ràpida evolució social i tecnològica que exigeix readaptacions constants i molta iniciativa, és l'època dels equips, de les aliances i la cooperació en la creació de projectes, complementant-se i enfortint-se junts.
És així com, avui, es pot fabricar el 10 de l'èxit possible. No es tracta de competir amb qui aporta més sinó des de la responsabilitat d'aportar tot el que un pot.
Aquest darrer factor té més viabilitat si les dues parts distanciades poden parlar de la situació que viuen, si tots en són conscients. No importa qui inicia el procés, l'èxit d'uns i altres ve de la mà de construir ponts a on hi havia barreres, de reconèixer allò que tenen de bo en comú i explotar-ho. És una manera de jugar a "guanyar-guanyat". Ningú es beneficia d'una rivalitat tòxica, la competitivitat si és procedent, i ha de ser-ho, ha d'estar basada en la honestedat d'acció.
Finalment seria saludable que uns i altres fessin seva aquella dita: "No tinc temps per odiar perquè el necessito per estimar els que m'estimen".
L'autor és pedagog i psicòleg. Director de l'Aula Actual de CONFAVC