Profetes i fantasies

Santi Vidal es mereixia seguir essent jutge (el va castigar la santa Inquisició per pensar pel seu compte) però no es mereixia seguir essent senador. Ha hagut de plegar perquè se li ha anat escalfant la boca fins que ha acabat ficant la pota de forma espectacular. Per tant, punt per a ERC: no és gens habitual que un senador dimiteixi, el gest és molt digne, absolutament insòlit a Catalunya i a la resta d'Espanya. Vidal formava part del club dels profetes i visionaris hiperexcitats que anuncien la terra promesa i es van animant dia a dia: que si un exèrcit, que si donar un copet de mà a l'OTAN, que si el contraespionatge, que si els impostos, que si llistes de jutges afectes i desafectes, que si uns estats misteriosos reconeixeran Catalunya en cinc minuts, que si uns fons d'inversió estan disposats a posar pasta... Al final, clar, ha derrapat i s'ha estavellat. En paral·lel, tenim un altre culebrot, que també mereix òbviament una saludable dimissió: la consellera Borràs, de perfil baix fins ara, suggerint que els funcionaris demanin festa "per assumptes propis" el 6-F per donar suport a Artur Mas. No ho va dir literalment, però se l'entenia perfectament. Apa, ja tenim una altra llista d'afectes i desafectes, de funcionaris patriotes i funcionaris passotes, en el millor dels casos. Una altra ficada de pota i una destralera confusió entre les institucions i la política... Sumades, dues boniques patinades en la mateixa setmana de la fallida conferència a Brussel·les és un bon rècord, que potser intentaran vendre'ns com a èxits, però no són altra cosa que relliscades. A més, revelen una perillosa tendència a la fantasia en tot el procés, a base de donar ales als somnis, a les elucubracions, a les astúcies d'amagatotis i a les hipòtesis més agradables i dolces per animar el personal. L'únic que no fan, i és el seu gran punt feble, és eixamplar la base del procés. Sort n'hi ha de Rajoy, dels seus socis i de la seva incapacitat de fer autèntica política d'Estat...