Corrupció per "saecula saeculorum"

ILLET, Montull i Aguirre. Un còctel potent. En un mateix dia (el 8 de març, el de la dona, que bàsicament serveix per constatar que en realitat no avancem gens ni mica) es fa evident que això de la corrupció està enquistat i no té remei. Cops al pit, els que vulguem. Mentides i hipocresies, a cabassos. Però, al capdavall, res. La normalitat de les grans elits político-econòmiques, a escala nacional i estatal, és la corrupció. Normalitat vol dir exactament això: normalitat. El judici de l'època Millet i les hipòcrites i farisaiques reaccions dels que van parar la mà són d'antologia: ho sabien ells i ho sabia tothom, però a veure qui aturava tot allò. Qui? Al final, algunes persones modestes, honestes i valentes (i desenganyades) que van posar en marxa la maquinària de la justícia. Mereixen un monument, però acostumen a tenir no un homenatge, sinó un càstig. L'exregidora de Torredembarra, per posar-ne un exemple. El sistema premia la barra de persones com Aguirre (per no insistir més en les glorioses reaccions al cas Millet), que no té manies a dir que no li constava cap mena de corrupció i que ella estava molt enfeinada fent hospitals. Ens escandalitzem, sí, però tot queda aquí, en una foguerada repetida i repetida fins que ens cansem, que és el que passarà. Com a Itàlia: hi ha un dia que veus normals les coses més anormals. T'hi acostumes. Formen part del paisatge, del karma dels països, i vas fent. Espanya i Catalunya necessiten una catarsi de veritat, però el més probable és que no la tinguin mai. Estem condemnats a repetir el judici del cas Millet, Pujol, Gürtel, Púnica i els que facin falta pels segles dels segles. En realitat no hi ha cap mena de voluntat de resoldre res, només de fer-ho veure i passar pàgina. A sobre, a la majoria dels ciutadans ja els està bé: la veritat és que ho accepten, encara que remuguen una mica. La solució Rajoy (que és, amb altres paraules, la mateixa de Puigdemont i altres, de la major part de partits) és que cal mirar al futur i no al passat. I, apa, tots contents: el futur està net perquè no han tingut temps d'embrutar-lo, que tot arribarà.