El 25 de juliol, farà tres anys que Jordi Pujol va cantar. Ho vaig entendre com un acte covard. Ell no volia retratar-se. Tant el van acorralar que no li va quedar cap altra opció. La primera versió -segons ell, tot venia d'una herència de son pare- em va sonar a música celestial. D'aleshores ençà, el grau de sofisticació de qualsevol coartada ha anat in crescendo. Excuses de mal pagador. Algú pot arribar a creure que, d'aquell llegat, se n'hagi derivat una morterada de pasta tan descomunal com la que es considera ? Els propis jutges que interpel·len el clan deuen al·lucinar. No hi ha cap babau que es llepi el dit. Ni, amb tot el vent de cara, això no hauria estat pas possible. Per molta inversió borsària que s'al·legui, la moma no dóna per a tant.
Em permeto recordar dos altres casos del mateix personatge, ben sospitosos. Se'ls hi va tirar terra sobre: Correo Catalán i Banca Catalana. Aquest darrer va comportar una disbauxa pública macromilionària. Quina casualitat, fins i tot, que també -com Unnim i Catalunya Caixa- caigués en mans del BBVA !
Exigim solucions ràpides i dràstiques. No s'hi val que les causes judicials s'eternitzin. Arribant, en el pitjor dels casos, a prescriure. Entre la poca digilització dels jutjats, les maniobres dilatòries d'alguns advocats i més coses, el més calent no és ni a l'aigüera. Amb l'afegitó que no s'acostumen a retornar les xifres dilapidades. I, dels interessos, ja no cal ni que en parlem.
La pasta ens agrada a tots. El mal és que tota aquesta trepa de llepaciris gairebé no coneixen els macarrons, la fideuà o els tortel·linis. Abans es deixen seduir (i, alhora, podrir) per la dels paradios fiscals. Com sobretot Andorra, en el cas que ens ocupa. Són bons gourmets.
Com diu l'havanera, l'avi va anar a Cuba. Perdó!: a Andorra.