La gratitud

De fa molt temps, cada dia segueixo "La Contra" de La Vanguardia. Sempre és molt interessant. Bàsicament perquè parlen de gent normal, de carn i ossos. Començo a estar tip de veure com algunes cadenes de ràdio i televisió no tenen altre tema que el dret a decidir i tot el seu embolcall. Just a finals del mes passat, va sortir Roberto Canessa, cardiòleg uruguaià i supervivent de l'accident aeri dels Andes, l'any 1972. El seu gran missatge versava en el fet que tots tenim un deute amb la vida: l'agraïment.

Cada dia -matins i vespres- dono gràcies. Ho faig pel do de la vida. Per la salut. Per la família. Pels amics que m'envolten. Per la feina que vaig tenir. La que, a hores d'ara, em permet i/o possibilita gaudir del lleure. Per la música, l'art, la literatura (en sentit ampli) i qualsevol altra manifestació de la creativitat humana. Per la natura i tots els éssers vius que hi ha encabits: humans, animals o vegetals. Per les platges, deserts, muntanyes i plans. Per les ciutats i els pobles. Pel goig de trobar-me i poder conversar amb gent coneguda. Pels colors de l'arc de sant Martí. Pels sentits. Pel sol i la pluja, la calor i el fred, les estrelles i la lluna...

...Tot aquest reguitzell de motius ha estat perfectament dibuixat i pintat per un munt de poetes. Pel pinzell o la càmera d'un artista o fotògraf. Al cap i a la fi, en el fons de cadascun de nosaltres hi ha l'ànima d'un d'ells. Ho posaré encara més fàcil: qui no té, avui, un telèfon mòbil que el convidi a reproduir-ho i compartir-ho telemàticament?

Com a síntesi de la lectura que comentava a l'inici, em vaig quedar amb dues frases: necessito sentir-me bé, per cercar la felicitat. En aquest sentit, cal presentar batalla en les coses realment importants... Es poden comptar amb els dits d'una mà. No cal complicar-se la vida. Tot és molt més senzill si tenim un ferm poder espiritual.

En endegar la columna, m'he proposat defugir de qualsevol connotació religiosa. No m'agradaria trobar algú que em titllés de frare soterrat. Crec haver-ho aconseguit. De tota manera, vull expressar un darrer desig personal: si quan donem gràcies, el nostre interlocutor és la divinitat, el quadre resultant acaba essent una autèntica meravella.