Trenta anys

Aquest dilluns 19 de juny va fer trenta anys de l'atemptat d'Hipercor. De cop i volta sembla que tothom vol recordar, més que mai, aquella tragèdia quan pel que tinc entès familiars i amics han estat quelcom/força arraconats/oblidats durant molt de temps. Fou una tragèdia amb el sentit màxim de l'expressió i no podem admetre cap devaluació sobre el tema. L'anècdota que explico sempre no m'importa tornar-la a reproduir. Molta gent ja l'ha sentida però per a mi no ha perdut substància amb el pas del temps. És de total relació amb aquell divendres negre i amb la pèrdua d'un bon amic i una gran persona. Encara era temps de treballar amb la màquina d'escriure i vull pensar que estava fent algun article/col·laboració per a alguna revista en el nostre piset de l'avinguda d'Àngel Sallent. Pis acollidor i veïns de categoria (!). La ràdio va començar a informar del que havia passat a la Meridiana i de cop i volta informava/facilitava una primera llista de morts d'aquell fatídic atemptat terrorista. De forma prou clara escolto el nom de Xavier Valls Bauzà. Caram!, però si a l'Escola d'Arquitectura de la Mancomunitat vaig conèixer, riure, conversar i aprendre amb una persona del mateix nom. No m'ho podia creure. No podia ser cert però l'home de l'americana convertida en agenda mòbil i amb mil projectes, sempre al damunt, havia mort aquella tarda de divendres del mes de juny. Sentir la mort d'un amic i conegut per la ràdio et deixa del tot descol·locat. És una experiència única i estranya. Quelcom semblant em va passar amb l'enyorat Paco Cano, el nostre estimat llauner, assassinat salvatgement el 14 de desembre del 2000. La ràdio és un mitjà directe per a les coses bones i les més horribles.

El primer de juliol, dies després de l'atemptat, li vaig dedicar un senzill article a mode d'homenatge i humil recordatori. El meu pas per l'Escola d'Arquitectura del Vallès, situada a la Mancomunitat entre Sabadell i Terrassa, havia tingut múltiples experiències i coneixences malgrat una estada que no arribava als cinc anys. Tranquils ara no explicaré el munt d'anècdotes viscudes com a funcionari de la UPC. Ara no toca. Ara toca recordar una vegada més aquella gran persona que va fer tant per la seva estimada Santa Coloma de Gramanet i per la gent que l'envoltava. Ara correspon recordar/homenatjar també tots els qui varen morir de manera tan injusta i cruel. O tots aquells que quedaren orfes de pares i familiars com els fills del Xavier, Jordi i Xavier, o la seva esposa, Maria Josep. No tinc el gust de conèixer-los però recordant en Xavier Valls han de ser molt bones persones. Han passat trenta anys però em sembla tot molt més recent. Són records i vivències molt propers. Tot ha passat fa molt poc o encara menys. L'Eugeni Madueño, amb el seu llibre "Xavier Valls. L'arquitecte de la solidaritat", ens fa sentir i reviure qui era aquella gran persona i gran arquitecte. Sempre amb els seus papers, anotacions, llibretes... I sempre amb aquell somriure i tracte excepcional que tant trobem a faltar.