Considero que el debat per la nova tarima de formigó de la Plaça Vella, lluny de ser un afer menor, apunta a un àmbit de decisió i gestió d'una gran complexitat i transcendència. No és el preu de la nova tarima -al voltant de set mil euros- allò que és rellevant i en discussió, ni el cost de manteniment de l'anterior tarima de fusta que diuen que era molt car -no n'he vist dades publicades-, i que és el que ha justificat el canvi. Ni el problema de fons és el fet que la solució final sigui veritablement perillosa, per cantelluda, en un espai de joc infantil. Des del meu punt de vista, el problema és de criteri general, de presa de decisió i execució i, en definitiva, de com es gestiona la convivència.
I és que una de les qüestions més greus que ha d'afrontar un Ajuntament, i que no sol sortir als programes electorals perquè té molt a veure amb la gestió a la menuda i no a l'engròs -i perquè sol presentar-se sense avís previ-, és l'ordenació de l'espai urbà. Una gestió de l'espai comú que és, probablement, la més rellevant des del punt de vista de la convivència, del benestar quotidià i de la qualitat de vida en general a la ciutat. Lluny de les grans proclames ideològiques, doncs, hi ha l'ocupació de l'espai on han de conviure diversos estils de vida amb consciències socials no coincidents; on es troben diferents concepcions del que és tenir cura dels animals que l'envaeixen; on no tothom entén el mateix sobre la privacitat de determinats tipus de relacions; on les obres en la via pública tenen un impacte directe sobre el ciutadà; on hi ha sensibilitats incompatibles sobre els nivells sonors o sobre la brutícia tolerable, sobre què és el civisme a l'hora de circular-hi...
La pregunta és com es prenen les decisions en aquest àmbit, d'altra banda de tanta heterogeneïtat. Qui decideix que cal canviar la tarima i que ara es farà de ciment? Compleix les normes que s'exigirien a un particular? I qui aprova que sota la monumental marquesina del carrer de Salmerón de davant de l'estació dels FGC ara s'hi faci una voluminosa entrada d'ascensor d'obra -i no més discreta, de vidre, com al Raval- que trenca qualsevol valor estètic que hagués pogut tenir aquell element arquitectònic? Qui decideix quan s'han d'aplicar amb rigor les ordenances, i quan s'ha de fer la vista grossa? Qui decideix que la policia municipal faci els controls de civisme al parc de Vallparadís en vehicle de motor i que faci les advertències sense ni baixar del cotxe, en lloc de fer-les a peu i atenent la gent de manera educada? Qui decideix que se suprimeixi un espai d'aparcament per una vorera amplíssima en un carrer d'escassíssims transeünts? A qui se li va ocórrer aquesta idea tan inútil de posar lletres de colors per indicar on hi ha aparcaments i que va suposar posar centenars de rètols per tota la ciutat? I així, fins a l'infinit. La meva impressió és que els grans debats polítics i ideològics se'ns emporten les energies a l'hora d'atendre les petites qüestions, però que són determinants en la vida diària. Són com aquella sorreta que acaba espatllant el funcionament del gran motor. Però, és clar, la sorreta no és tema dels grans mítings electorals. I, tanmateix, no és en aquestes qüestions on hi hauria d'haver mecanismes eficaços de participació ciutadana? No és on s'haurien de crear "taules ciutadanes" per fer pressió sobre la gestió política? No és aquí on la transparència en la gestió i presa de decisions hauria de ser més exigent? I no és per aquí on s'aconseguirien les més grans transformacions socials?