La tesi

Recordo que els tràmits a mitjà i curt termini per procedir a la lectura de la tesi doctoral varen ser d'allò més feixucs i surrealistes. La normativa canviava cada dos per tres i calia estar molt atent per no trobar-te fora de termini o amb una resolució inesperada. Em sembla recordar que un any abans calia inscriure la corresponent tesi i no es podia entrar en la recta final de tràmits i paperassa, àdhuc lectura, fins que haguessin passat els dotze mesos. Disculpeu-me els errors normatius. Però el més interessant del menú encara estava per arribar. Amb la tesi enllestida calia fer-ne un munt de còpies per al tribunal titular (cinc) més per a alguns suplents, sense oblidar-ne una o dues més que restaven en dipòsit a l'Escola de Doctorat. S'havia d'anar a la impremta o llibreria amb una furgoneta per carregar tot aquell munt de còpies de pes considerable i elevada factura. El cost final d'aquella pel·lícula no és pas el millor record. Un any abans s'havia fet la inscripció i ara arribà la fase de dipòsit on se suposava que s'obria un termini prudencial i de pública consulta per si es produïa alguna al·legació o sospita. Al mateix temps tocava avisar i preparar sobre possibles dates els candidats del tribunal i fer les gestions pertinents: avions, hotel, tramesa d'exemplars… El dia de la lectura s'apropava però el temps d'espera esdevenia una veritable eternitat.

La fase de dipositar la tesi anava acompanyada d'una sèrie de requisits on calia adjuntar les dades de tots els membres del tribunal amb el corresponent vist-i-plau del cap del departament. Recordo que amb tots els papers, exemplars i requisits sota el braç em vaig adreçar a l'oficina corresponent. Quan la secretaria repassava tota la documentació lliurada i la que ja estava entrada/informatitzada en el meu expedient vaig començar aquella pregària que Jesús a tots ens va ensenyar. Tant de bo que estigués tot correcte i no faltés absolutament res. De cop i volta va resultar que calia revisar les dades d'un dels membres del tribunal ja que no exercia la docència universitària malgrat que el títol de doctor i la seva reputació investigadora li permetien ser-ne membre. Si ara en Jordi Piqué, cap dels arxius de la ciutat de Tarragona i una excel·lent persona, llegeix aquest article no crec que se m'enfadi. Fou ell la persona assenyalada que va provocar una revisió immediata per evitar algun possible frau o intrusisme. Quan es va amb la veritat per davant i t'envolten els millors i la bona gent tot s'acaba resolent. Aquell mateix matí la tesi va quedar dipositada amb tota la documentació requerida. Em sembla que calia esperar un mes i que d'un moment a l'altre m'avisarien per comunicar-me la data tan desitjada. Reconec que tot va anar com una seda i els membres del tribunal foren prou generosos a no posar cap impediment per a la data i l'hora designades. Francesc Bonamusa en fou el director i li dec molt del que he sigut i he après en la meva vida professional. El bon amic Joan Serrallonga n'era el secretari i en firmar l'acta em va dir que ja mai més em podia "desdoctoritzar". No sé per què la Cristina Cifuentes m'ha fet pensar en tot un munt de vivències i anècdotes que gairebé havia oblidat amb el pas del temps.