Tria de referents

En tota modalitat artística, és normal establir models. En el meu cas, confesso que m'encisa escriure. Tinc una debilitat i admiració per un periodista a qui considero un "star": n'Iñaki Gabilondo. Per la seva preparació, per la profunditat i encert de la seva analítica, pels seus posicionaments sempre ponderats/ajustats, etcètera. En sentit metafòric, ell juga en un nivell professional de "Champions". Jo, per contra, sempre seré un aprenent al seu costat. No passaré de "regional preferent". Per a mi, no deixa d' ésser un autèntic mirall-referent.

Hic et nunc, vull parlar d'un llibre que va escriure fa set anys i que -al meu entendre- té màxima vigència: "El fin de una época" (editorial Barril & Barral). Desgranava les amenaces i reptes d'una professió que ha omplert la seva vida. Assenyalava els eixos que cal potenciar perquè la professió segueixi vital. Sobretot, pel fet de trobar-nos en una societat constantment canviant.

Alhora, es queixava que una de les causes de la pèrdua de credibilitat de la professió ve donada per l'obsessió malaltissa d'audiències i ingressos pressupostaris. Tot plegat al bell mig d'una voràgine tridimensional dominada pels avenços tecnològics, la crisi financera i el "share"... Quan els dos primers manaments del decàleg haurien de partir de la defensa de la veritat objectiva i la inviolabilitat de l'opinió personal (subjectiva) del professional.

Fa poques setmanes, el periodista Javier Mayoral ha publicat un nou llibre ("Periodismo herido busca cicatriz", de Plaza Valdés Editores). Ve a ésser un assaig on combina l'anàlisi reflexiva d'altres col·legues amb trajectòria professional de primer nivell. El pròleg del llibre és una entrevista al propi Gabilondo, on assenyala en què hem fallat. Encara trobes massa gent que imputa les dificultats del sector sols a la crisi econòmica i la digitalització. Això és imperdonable.

Com també ho ha estat el fet de plegar-se a les exigències dels "consumidors" del producte periodístic. Agenollar-se als seus gustos, oblidant els principis deontològics i la responsabilitat que marquen el camí de la professió. En resum, manca autocrítica, perquè el periodisme és un terme polisèmic, amb totes les conseqüències que això comporta.