Sit tibi terra levis

HEUS ací una locució llatina molt transcendent, de l´antigor. El seu equivalent seria "que la terra et sigui lleu"€i s´emprava sovint, llavors, com a epitafi. Àdhuc tan sols amb les inicials (S.T.T.L.). Vol expressar i evocar poèticament l´angoixa de pensar en el pes de la terra d´un sepulcre damunt del cos jacent. Altres equivalents, ja en versió cristiana, podríem trobar-les en les "A.C.S./Q.E.P.D. / R.I.P." (al cel sigui, que en pau descansi o "requiescat in pace").

Em ve al pensament avui, "dia mundial de la terra". Un moment molt adient per a establir-ne una serena reflexió, en motiu del Coronavirus. És ací que el sentiment se m´enlaira envers alguns versos prodigiosos d´en Salvador Espriu: "Mentre m'envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt els records, he mirat aquesta terra".

Aquesta diada la va promoure un senador nordamericà per a crear un sentiment de consciència col·lectiva als problemes d´overbooking poblacional, globalització, canvi climàtic, contaminació i biodiversitat. Qui no té dret a pensar que la COVID19 ha estat, en el fons, una forma de queixa de la natura en sentir-se maltractada? Dit altrament, el filòsof i sociòleg Javier Barraycoa sentenciava, fa pocs dies, que "el model d´actual estat de benestar tenia aluminosi". Que de tot plegat, "se´n derivarà una hipoteca que es perllongarà durant vàries generacions".

No tinc prou espai, a la meva columna, per a aprofundir l´anàlisi. Això sí, un dels molts debats que caldrà encarar am coratge passa per decidir que cal primar la seguretat o la llibertat. Alhora, reflexiono si un percentatge significatiu de la nostra societat tocarà dempeus a terra i farà per sortir-ne més adobat, madur, fort i intimista€ Tot no podrà seguir com fins ara. La vella dita de que "qui dia passa, any empeny" ha de passar a millor vida.

És dia per a retre un sentit homenatge al nostre planeta. Un dia que hauria de durar pels segles. Si més no per tal de viure en plenitud i considerar la terra com la nostra llar. Difícil, oi ?

Mentrestant, deixeu-me cloure aquest escrit amb un record sentit i emocionat envers totes les persones que ens han dit adéu en mig d´aquesta voràgine. Miro la terra i els agraeixo tot el què han fet pel seu país i els expresso el ferm desig que la terra els sigui lleu. Cracks!