N dels conceptes que més hem escoltat en aquestes últimes setmanes ha estat el de distanciament social, entès com aquella separació entre persones i col·lectius necessària per poder garantir una baixa o nul.la transmissió del coronavirus. És curiós pensar que aquella societat cada vegada més individualista i egocèntrica en la que ens estàvem convertint finalment ha estat la que ens salvarà d'una proliferació excepcional d'una malaltia que encara, per desconeguda, imposa molt de respecte.
La modernitat de finals del segle XX i principis del XXI, la lluita per assolir un estatus social i econòmic ens havia portat a un punt d'egoisme i personalisme contrari a l'essència de la pròpia espècie. Hi ha animals com els ossos, els talps o fins i tot els coales que tenen una manera de fer en solitari com a característica fonamental de les seves vides. No ho fan en la majoria dels cassos per ser ésser vius orgullosos i esquerps, senzillament els agrada la tranquil·litat de viure de manera particular. Es troben en l'aparellament necessari per a la reproducció del seu gènere però retornen ràpidament al recolliment. Els homes i les dones no hem estat creats sota aquesta condició. L'avenç de la humanitat ha estat fruit, entre d'altres elements, gràcies a la capacitat de relacionar-nos i compartir coneixements, emocions i quotidianitat. Ens necessitem els uns dels altres per poder projectar-nos en el futur, per poder obtenir els millors resultats propis i de grup, recolzats en la unió dels esforços de tothom.
Només cal que fem una mirada a la nostra història per veure innumerables exemples de grans fites, bones i dolentes, assolides per l'empeny de les persones cohesionades. Les grans revolucions de la història (industrial, francesa, tecnològica), la conquesta dels drets humans i fins i tot l'abominable i rebutjable holocaust nazi han estat demostracions de la potència de la col.lectivat per poder aconseguir fites d'incalculable calat. Va ser l'entrellat creat entre les persones les que van fer que assolíssim un catxet avançat per sobre dels altres éssers vius del planeta.
Segurament el càncer del voler tenir més que l'altre i a qualsevol preu ens havia portat a oblidar-nos de la nostra essència, de la necessitat que tenim dels que en envolten per sobreviure, per fer-ho si més no amb dignitat i garanties d'assolir espais de conquesta sumativa lluny d'èxits individuals. La lluita per una bona posició social i econòmica ens ha dut a separar-nos dels iguals, a voler ser més que ningú i en els cassos més maquiavèl·lics trepitjar-nos entre nosaltres mateixos. Quan tot semblava perdut el món ens llança un virus que ens torna a recordar que l'equilibri en les nostres vides depèn del treball en comú, d'actuar en la mateixa direcció per superar una pandèmia global que ens té presos els cors. I a més ho fa amb sornegueria dient-nos, heu de treballar plegats però amb distanciament social, sense apropar-vos físicament i trobant formes d'entesa des de la distància i la perspicàcia. La bufetada és multiplica per molt, ara hem de fer pinya sense poder agafar-nos de les mans.
Mai els petons eren tan desitjats i les abraçades havien estat tan cares de rebre, mai els i les havíem trobat tant a faltar i paradoxalment aquesta manca de contacte físic s'ha convertit en el millor aliat per poder vèncer al COVID 19, per poder tornar a disposar de la nostra llibertat per seguir vivint amb la normalitat que tots enyorem.
Serveixi doncs aquest episodi que estem vivint per poder donar-li dues voltes a la nostra manera de viure ¿ Volem continuar distanciant-nos socialment per la podrida supèrbia dels diners, les possessions i les enveges o volem recuperar l'apropament i l'afecte descuidat en les nostres actuacions? ¿ Volem recuperar l'ADN de la nostra espècie basat en el vigor del grup i les seves relacions per assolir i assaborir èxits essencials? ¿Volem continuar sent amos de les nostres riqueses i perdre'ns en la immensitat de la nostra soledat?
Pensem-hi i fem foc nou.