A veritat és que mai acostumo a utilitzar la meva columna setmanal en aquest diari per fer lloances de caràcter particular o que vagin orientades a fer publicitat d'algun esdeveniment, lloc o persona que se les mereixin. Intento separar les coses que a mi em poden agradar de la visió objectiva i més genèrica què , entenc, han de prevaldre en els meus articles. Avui però m'he permès una petita llicència perquè més enllà de les emocions personals que em genera compartir bones estones amb l'amic Lluís cada vegada que m'acull a casa seva, crec que sóc força neutral quan exposo un grapat d'emocions que se'm generen quan trepitjo el seu restaurant de Viladecavalls i puc gaudir conjuntament amb ell i el seu equip de totes les sensacions que l'ambient i el menjar que ofereixen em generen. D'entrada, els que tenim una vida diaria trepidant, per no utilitzar la paraula estrès que no m'agrada gaire, intentem trobar llocs que ens permetin fer un parèntesi en el transcurs de la jornada que ens aporti calma, desconnexió i tranquil·litat per retrobar-nos amb nosaltres mateixos i poder carregar piles per continuar treballant. Obrir la porta del Rístol Restaurant ja aporta aquesta sensació. No hi ha crits, sempre es respira calma i una atmosfera assossegada t'abraça des del primer moment. Generalment és el mateix Lluis el que et rep i t'acomoda i sempre ho fa amb aquella mitja rialla que et convida a fruir d'una bona estona. Una sala molt ben cuidada, amb la llum adequada i preparada per fer-te gaudir de les sensacions gastronòmiques que han de venir. Estovalles i tovallons blancs immaculats, vaixella i cristalleria impecable i de seguida la gerra d'aigua i el pa, no cal ni demanar-los-hi.
La família Rístol només fa cent quinze anys que es dediquen a oferir menjar, bon menjar. L'any 1905 va començar una història que encara continua entre cuiners i viatgers en aquesta cantonada cèntrica del municipi de Viladecavalls, al costat del semàfor. Com qualsevol negoci amb més o menys tribulacions i també amb més o menys acceptació de la gent, segur que trobarem algú que no li agrada pas la seva proposta, però hi ha elements que fan que el judici comú esdevingui definitivament positiu i contundent i no només per una cuina tradicional i moderna sinó també per un tracte afable, càlid i acollidor.
Molts pensaran que vaig negociar aquest article amb el Lluís o que d'aquesta manera li torno algun favor que ell m'hagi pogut fer. Estan equivocats, ell desconeix que avui el meu escrit setmanal va en aquesta direcció. M'agrada reflexionar sobre les coses bones de la vida, de les coses que sumen i no en aquelles que ens aboquen a torpedinar el nostre estat d'ànim i les nostres ilusions i les vegades que vaig a Rístol Restaurant surto amb una sensació d'haver aprofitat i d'haver gaudit d'un temps de vida, el meu, que se m'ha donat. A la gent que es capaç de generar aquesta emotivitat mitjançant la seva feina, la seva manera de fer i de ser o bé la seva posta en escena quotidiana se li ha der dir i jo al Lluís de Can Rístol, com a la Cristina i tots i cadascun dels cambrers i cuiners que construeixen i provoquen aquest efecte els hi vull reconèixer. Els vull dir que continuïn cent quinze anys més sent de la mateixa manera, que rebin a la gent com ho fan, que s'estimin la seva feina, els seus plats i el seu poble com es transpira mentre dines o sopes en aquest espai. Els convido a que no escoltin res del que els pugui arribar , bo i dolent, i que es dediquin a ser naturals, manifestament tendres i considerats, que mai perdin la mitja rialla que el Lluis processa i la resta comparteix.
Lluis, considerat un privilegiat per haver pogut reafirmat la teva convicció personal en el fer les coses amb coherència, en poder gaudir-les personalment, compartir-les amb la teva gent i projectar-les al món de la manera com ho fas.
No paris de caminar.
* L'autor és Coach Advance Life www.creixerjoancarles.com