Xavier Marcet
Del record de l’avi patern vaig retenir que la família veníem d’una masia d’Olesa, de la masia de Can Marcetó, que es troba just a sota de la via del tren a la carretera d’Olesa a Vacarisses.
Després he tingut dubtes de si es podia tractar també de la masia de Can Marcet que hi ha a la carretera de Viladecavalls a Olesa. Can Marcetó queda al peu del camí que s’enfila en direcció cap a la Creu de Saba o cap a la capella de Sant Pere Sacama. La masia de Can Marcet en canvi queda en la línia que va de la carretera d’Olesa cap a Coll Cardús. De les dues masies, la de Can Marcet és molt més imponent. Es veu que era una masia important. Ambdues masies van quedar molt afectades per la línia de tren de Terrassa a Manresa. Can Marcetó va quedar sota l’imponent viaducte del Boixadell, una obra arquitectònica impressionant, i a Can Marcet la via del tren va quedar molt a prop de la seva façana principal.
En el context d’aquesta recerca dels orígens familiars, preguntant aquí i allà, m’arriba un text deliciós signat per Joseph, hereu de Can Marcet, de 31 de desembre de 1819, fa més de dos-cents anys. El text fa referència al “Llibre de bones costums” de l’hereu amb els cabalers del segle XVIII. Fa l’efecte que és la versió adaptada per a Can Marcet que és una masia que, per les seves dimensions, havia d’acollir molta gent a treballar i a viure.
El document té una part inicial molt econòmica, en què queda clar que cal tenir una llibreta d’ingressos i una de despeses. “Cada mes lo Amo, lo Hereu, en presència de la mestressa repassaran les dos llibretes, quan se ha cobrat, quan se ha gastat, quan més podia haverse cobrat y quan menos podia haverse gastat...” La comptabilitat familiar era prou important com per posar-la al primer punt. El segon punt del document és sobre les despeses de menjar i beure. El document comença valorant les barreges que es pot fer amb el pa per allargar-ne la farina. De seguida parla que als eventuals pobres forasters cal oferir-los dos platets d’escudella per sopar i, en general, “mentre se fassa un cullita regular, fer una poca de caritat a tots los del terme”. I per als propis senyors el document reclama molta prudència en la despesa: “Lo gasto es la taula dels amos estretet. Bona sopa o escudella, y bona olla per dinar; mai se traurà sinó un porró de mitja, y acabat, acabat. A sopar, sopa, enciam si n’hi ha y verdura o llegum. Fora treure citrells a taula, fora aiguardent y bons vins, fora fruita y tota especie de llaminaduras”.
Un cop definides les coses del menjar, el document dedica un punt a estar-se a casa. Recomana a l’amo i la mestressa que només surtin per obligació de la casa. El mateix per a la família que vigilin on van i surtin el menys possible. I és clar arriba el punt dedicat al vestir i aquí la proposta és contundent: vestir a la moda és la pitjor gatada que pot imaginar-se, però tampoc cal anar fet un parrac. L’hereu ha de ser treballador, i matinar i no mostrar-se ociós. Es llevarà sempre a la punta de sol i anirà a dormir havent sopat i vigilarà perquè no es dormi massa ni hi hagi cap abús!
El document entra en molts detalls de com ha de ser el comportament dels estudiants i en especial de les noies de la família, de qui recomana que sàpiguen llegir, escriure i comptar. I és clar també fa moltes recomanacions més sobre el capteniment de les noies, que vistes a ulls feministes d’avui són una barbaritat, però que en aquell context no són del més refractari que es podia trobar, els recomana que siguin “devotes sens ser beatutxas, y molt honestes sens ser cap baxas”.
Catalunya era un país de masies, algunes molt importants. No és estrany trobar aquesta mena de guies del que avui podrien ser pròpies d’una empresa familiar, en aquest cas però no es refereix només al funcionament econòmic de les finques sinó a les normes de la comunitat. La gestió es barreja amb la urbanitat.
M’ha agradat aquest format lluny de qualsevol ostentació que es proposaven a la masia de Can Marcet. No podem oblidar que el món rural, la majoria de vegades, era un món de pobresa i escassedat i això conferia caràcter i desplegava normes com aquestes signades per Joseph, l’hereu de Can Marcet. Per cert, molts dels cabalers o fadristerns, és a dir els fills que no eren hereus, van aprofitar una assignació econòmica per crear empreses a ciutats com Terrassa. Potser el cas més conegut és el del fadristern de la Sala de Sant Pons prop de Sallent que dona origen a la gran nissaga d’industrials i polítics Sala que va marcar la vida de la ciutat. El món rural amb les seves normes va tenir un gran impacte en el primer món industrial.
