Passada la gresca festiva de la Fira Modernista, encara ens queda l’exposició “El Muncunill més desconegut” a l’Arxiu Tobella –ara presidit per Jordi Dinarès–, per continuar gaudint amb calma i reflexió de la seva extensa obra.
Si l’any passat l’Arxiu Tobella ja ens havia obsequiat amb una magnífica exposició sobre el paisatge industrial de Terrassa comissariada per l’arquitecte Ferran Pont, enguany ens ha tornat a regalar l’exposició “El Muncunill més desconegut”, realitzada pel mateix Ferran Pont i ara també la fotògrafa Teresa Llordés. El plantejament és extraordinàriament suggeridor perquè si algú pensava que Muncunill ja era prou conegut, aquesta exposició no tan sols mostra que la seva obra –la conservada i la derruïda– era molt més extensa del que se sabia, sinó que, en apuntar l’extraordinari abast que va tenir, obre una finestra per seguir-la explorant, estudiant i difonent.
Un dels elements més suggeridors de l’exposició és la línia temporal en què es mostren algunes de les principals obres de Muncunill al llarg dels anys que va viure, amb indicacions sobre la quantitat d’expedients –uns mil vuit-cents– d’obra privada que va arribar a signar. Darrere del mural –hi passaries hores, veient-ne el detall de tanta documentació concentrada– hi ha una gran quantitat d’hores de recerca portada a terme per Llordés i Pont, només explicable per la passió que ja han demostrat, tantes vegades, per conèixer i fer conèixer la ciutat a fons.
L’altra aportació més que notable de l’exposició són les fotografies que ens mostren noves mirades de l’obra de Muncunill. No és la representació tòpica d’allò més coneguda, sinó una aproximació original amb noves perspectives i, potser el més sorprenent, d’interiors de cases particulars que, òbviament, no estan a l’abast del públic en general. Les escales interiors, els finestrals en tres obertures –triforades–, l’ús de les voltes... En Muncunill no hi ha només els exteriors que ja es coneixen, sinó tota una concepció global de l’espai, amb tots els elements artesanals que el complementen de manera harmoniosa, com ara la fusteria, el ferro forjat o els vitralls.
En aquesta ocasió, l’exposició presenta un desafiament insòlit. Es tracta de la hipòtesi d’un possible edifici de Muncunill no catalogat: la Torre Sagalés de Castellar del Vallès. Els comissaris de l’exposició ens conviden a fer de Sherlock Holmes, per si entre uns i altres es corrobora la sospita d’una autoria no documentada però més que probable. És una manera original de donar continuïtat a una exposició temporal que tancarà el 31 de maig, però que quedarà oberta fins a resoldre definitivament l’enigma.
L’any passat ja demanava a l’Arxiu Tobella que prorrogués l’exposició sobre el paisatge industrial, ara ho he de tornar a demanar per a “El Muncunill més desconegut”. Aquest tipus d’exposicions es coneixen, més enllà dels que llegeixen el Diari de Terrassa, pel tradicional boca-orella. Els qui les han visitat les recomanen a familiars, amics i coneguts. I aquest és un recorregut temporal que dura més dels quinze dies d’obertura al públic. Per a molts, la recomanació per visitar l’exposició arribarà tard.
I també repeteixo que és una llàstima no pensar a trobar la manera de fer que l’exposició esdevingui permanent. Potser l’edició d’un catàleg no està a l’abast, però sí que es podria editar un full plegable amb la línia temporal –posat a la venda–, es podria mostrar el contingut en un arxiu digital permanent o, encara, en un vídeo que ens l’expliqués breument difós a les xarxes socials... L’esforç destinat a l’exposició, el seu interès i la seva qualitat bé mereixeria aquesta permanència.