Josep Ballbè i Urrit
Ací tenim un adagi/refrany català més, tot i que aquest cop té més arrelament a Ses Illes.
És fàcil veure els defectes dels altres, sense adonar-nos que nosaltres els tenim bastant més augmentats. És un equivalent al “veure la palla a l’ull dels altres i no veure la biga en el nostre”.O també: “Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?”.
El refrany està, però, un pèl escapçat. Li mancarien alguns afegitons, molt eloqüents: “I ell en tenia set cames”. O “ell no hi veia d’orelles”. En la llengua de Cervantes no són tan sintètics. S’ho maneguen amb la cantarella del “ver la paja en el ojo ajeno y no ver la biga en el suyo propio”. D’ambdues maneres, però, s’entén el nucli central del text.
M’ha vingut a col·lació bo i pensant en l’estol immens de polítics oportunistes i fluixos de preparació. Tot és xerrar, avorrir,demanar la responsabilitat personal del poble i fer-nos perdre el temps llastimosament. Mentrestant ells van a la seva. Són de la confraria de la màniga ampla. Per als altres, s’aplica la norma implacable. Per a si mateixos, no tenen cap escrúpol. La lliçó no va amb ells. Fins a l’esperpent –fa ben pocs dies- d’assistir a un espectacle patètic: l’harakiri metafòric dels dos gallets d’un caòtic Partit Popular.
En termes semblants, al mateix sac, hi podem posar perfectament els miratges i nyaps de la Casa Reial espanyola. O les del clan Pujol-Ferrusola, sense anar més lluny. Empren molta indulgència i condescendència envers les pròpies malifetes. Alhora, preguen de comportar-se èticament en casos flagrants de comportament vergonyant.
Ampliant el ventall a la vessant eclesiàstica, exigeixo transparència total per sacsejar les catifes en casos de pederàstia. Tolerància zero! Qui la fa que la pagui. Arribant a les darreres conseqüències, sense cap mirament.
Peti qui peti.
En aquest punt, no hi ha dret al fet d’haver-se d’empassar la suavitat judicial i una vara de mesurar assa lleu. Tibant de termes jurídics repel·lents com la prescripció cronològica o la immunitat parlamentària.
Reprenent la via de la màniga ampla, mai no em val la política de la benignitat, la blanor, la generositat, la lenitat, la tolerància, la caritat, la transigència o la clemència. El mal es fa més gran callant. Dit això, queda més que clar quina és la meva opció: anar a fons, fins al final. Sí o sí. Sense contemplacions. Prou de posar pegats! No ens llepem el dit. Per tant, que la justícia deixi de tractar-nos de babaus.
