Carles Fornell
El fet que a les persones els prohibeixin fer coses els motiva, però els fa molta por haver de prendre decisions. S’estimen més ser governats per algú i estar esclavitzats pels que falsament creuen que seran lliures.
La gent farà tot el que sigui sense importar com sigui d’absurd per no enfrontar-se a la seva pròpia ànima. La por és la substància química subministrada pel paràsit col·lectiu que crea un senyal bioelèctric particular, produït per l’amfitrió, és un senyal disseminat entre els organismes de la comunitat. Creixerà i s’escamparà fent-se propietari de tot l’organisme col·lectiu, almenys que sigui neutralitzat per una força oposada. Aquest fet de la por és perquè busquem fora el que no trobem dins, és a dir, estem buits. Els materialistes senten tristesa i solitud com qualsevol altra persona, volent omplir el buit amb productes per sentir-se millor. Volen dopar la sensació de buit que senten davant de la posició material perquè el nostre ego impedeixi que ens posem malalts.
Després, quan comencem a pensar que no cal crear mal a ningú, aleshores l’ego crea una forma més sofisticada de crueltat, ens enganya i ens fa actuar d’una manera indigna de menyspreu. Però el sentit de buit tornarà a manifestar-se i tornarem al principi, a sentir-nos malament i incòmodes. Aquesta és la raó en què necessitem el caos a les nostres vides, necessitem la destrucció i el combat amb nosaltres mateixos i els altres. I és precisament això el que el nostre ego no vol que vegem, desitja que segueixis al ramat.
Deixa de col·leccionar informació de l’exterior i comença a buscar en tu mateix a l’interior. A la gent li fa por el seu interior, és l’únic lloc que troben el que necessiten. La gent quan està sola s’espanta, perquè el seu interior és buit. Tothom intenta aconsellar-te i dir-te el que és millor per a tu, no desitgen que busquis respostes, només que creguis les seves. Cal treure les escombraries de la ment, allò que et pugui distreure, pensa només en l’aquí i l’ara, les persones no són el que creuen que són, només creuen que ho són.
La vida no s’acaba i la mort és un fosc joc d’il·lusions on tancar els ulls del cos no decideix el nostre destí. Hem de navegar al nostre drama o comèdia fins que hàgim recorregut tots els camins de l’evolució, i serà aleshores quan trobarem el lloc que estàvem buscant. Una existència és un acte, un cos una roba, un segle és un dia i la mort és un aire renovador. La mort no és trista, el que és trist és que no sabem viure.
